El gat

-La vida -va dir-, et tanca una porta i te n'obre una altra. I si no, t'hi has de fer a cops de puny.

-Vols dir? Jo no sóc d'aquesta mena. -I mentre ho deia es mirava la ringlera de petits gats de porcellana que desfilaven per la cornisa que hi havia entre els lloms dels llibres i el buit.

-No sé, tot plegat em sembla un disbarat.

-Si se n'ha anat està en el seu dret. A més, en certa manera m'ha estalviat explicacions, i això és d'agrair. -Va agafar el gat blau-. Ja fa temps que s'hauria hagut d'acabar.

-Si t'ho mires així...

Jugava amb el gat entre els dits.

-Sí, m'ho miro així. Aquests últims temps trobar-me amb ella s'havia convertit en una rutina engavanyadora.

El gat va lliscat i va anar a petar damunt les rajoles.
-Home, noi!

-Ho sento.

Si hagués caigut un pam més enfora, el gruix de la catifa hauria estalviat la trencadissa.

-Ho sento. Ja ho veus, és qüestió d'atzar. Pam més, pam menys, no hauríem enllestit tan de pressa. És com aquest gat. S'ha trencat net. Una mica de pega i a penes si es notaria. I podríem anar tirant.

-Però et va fer mandra.

-Sí, és ben bé això, em va fer una mandra enorme. Per què donar explicacions?

Va ajuntar les dues meitats i les va prémer entre l'índex i el polze de la mà dreta. Quan va deixar l'animaló al seu lloc, la figura es va tornar a badar i cada meitat va tirar pel seu compte.

-Ja ho veus.

-El que veig és que te m'has carregat la figureta.

-Ja te'n compraré un altre, de gat. Quants en tens?

-No els he comptat.

-Un centenar?

-Pot ser. I ara què faràs?

-No en tinc ni idea.

-No la trobaràs a faltar?

-Probablement.

-Quiet, deixa estar aquest.

-Noi, com et poses.

-Em poso, em poso... Destrossar-me la col.lecció no veig que porti enlloc.

-Bé, m'ofereixes una copa?

-Tu mateix. Posa-me'n una també.

-Conyac?

-Sí.

-Té.

-Gràcies. I, si no et fa res que t'ho pregunti, per què has vingut a explicar-me...

-Eres l'únic que sabia la meva història amb la Marta. Ara ets l'únic que sap que no hi ha història.

-Ah.

-Ja ho veus.

-Però em vas explicar que li ho havies dit a l'Eulàlia.

-Sí, però per sobre. Un rampell d'honradesa, que poca-solta. Va servir un temps. Després ho vam oblidar. Em vaig tornar a ensorrar en el misteri i ella va fer com si mai no hagués sabut res. Aquest quadre ja el tenies?

-No, el vaig pintar el mes passat i el vaig penjar ahir. Aquí hi havia el retrat d'en Gerard.

-El recordes encara?

-Força.


-I et fa mal.
-Tot em fa mal. És difícil estimar i que t'estimin, i en Gerard m'estimava.

-Tu m'havies dit que no te l'estimaves.

-És cert, però et vaig enganyar. La seva mort em va fer un forat aquí que no he pogut omplir.

-Em sap greu.

-Gràcies.

-Vols que anem al llit?

-No m'has entès.

-Sí que t'he entès. No vull omplir cap forat. Ja saps que jo no t'estimaré mai.

-I tu saps que jo t'estimaré sempre.

-No hi té res a veure.

-No?

-No, jo t'oferia una simple rebolcada. Són les set i l'Eulàlia no m'espera fins les nou. Anem a sopar amb els Romero.

-L'Ernest i la Maria?

-Sí.

-T'ho vas fer amb els dos.

-Sí, però va ser cosa d'un mes. De seguida ho vaig trobar avorrit. Una altra copa?

-Posa.

-Així, no vols una mica de sexe?

-No m'agrada que ho diguis així. Fa tuf de barbarisme.

-No és una barbaritat.

-No he dit això.

-Ja sé què has dit, era un acudit.

-Ah. No, gràcies, no vull.

-I com voldries que ho digués.

-No sé, és un problema. Potser un gest.

-Així? Vaja, home, si estàs a punt.

-Treu la mà.

-No te m'emprenyis, perdona.

-Quan fas aquesta cara et mataria.

-En sentit figurat, suposo.

-No ho sé, te'n fots de tot.

-No és veritat. Sóc aquí, te n'adones?

-I això què vol dir?

-Que et necessito.

-No n'estic gaire segur. Em necessites perquè la Marta t'ha deixat i tens una parell d'hores lliures. Em necessites perquè tinc gats per trencar. Em necessites perquè saps que estic enamorat de tu i t'ho aguanto tot.

-Però no vols sexe amb mi.

-Sí que en vull, però no així, com qui mata una mosca.

-No és com matar una mosca, t'equivoques.

-No m'equivoco.

-I tant que sí. No estem parlant?

-Sí.

-Doncs ens estem estimant.

-No m'enredis.

-Tu tampoc no ho entens.

-Ah, no?

-No, ets com la Marta.

-Vols dir?

-I tant. Ho vols farcir tot de transcendència.

-En absolut.

-Pot estar-ne segur. Estima'm, t'estimo, tinc un forat. Ets com la Marta.

-Per això t'ha deixat?

-Potser sí.

-Perquè era com jo.

-Potser sí.

-Tothom et deixarà.

-L'Eulàlia no em deixa.

-L'Eulàlia no et coneix.

-En això tens raó.

-Més d'una vegada he estat temptat de parlar-li de tu.

-No et creuria.

-Potser, però no n'estiguis tant segur.

-Vine a sopar amb nosaltres.

-Em desafies?

-Com que no vols sexe.

-Idiota.

-No te n'estiguis, insulta'm.

-No val la pena. Què fas! Deixa els gats!

-Oh, ho sento, s'ha trencat. Plores?

-Vés-te'n.

-No me n'aniré. Demà tindràs cent, mil gats, els que facin falta, però no ploris. La Marta m'ha deixat i no ploro.

-I això és un mèrit?

-No, és una constatació. Ella tampoc no ha plorat. Potser ha cridat una mica, però no ha plorat.

-Ha cridat?

-Sí. Bé, de fet era normal.

-Què vols dir?

-Fan mal.

-Què fa mal?

-Els cops.

-Els cops?

-Bé, no volia sexe.

-Qui?

-La Marta.

-I què?

-Jo sí.

-Tu sí què?

-Jo sí que en volia.

-I?

-No volia sexe i se n'ha anat, m'ha deixat. Aquest gat és de bronze? M'ha deixat perquè no volia sexe. M'ha deixat cridant, xisclant diria jo. Pesa aquest gat. Sort que al final ha callat. El silenci i els ulls oberts. Pesa aquest gat. De veritat que no vols una mica de sexe?