Cave felem

Se m’està fent llarga la tarda. Però després diré que el temps passa volant. I tot serà veritat. Perquè tot és veritat i tot és mentida. He posat un disc. Ara el canviaré perquè no m’agrada. He substituït un negre que canta soul per la primera simfonia de Brahms. Em serveixo una copa de conyac. Generosa. Aimez-vous Brahms? No especialment. Però el conyac, sí. D’aquí uns dies he d’anar a cal metge. L’última vegada vam fer una mena de pacte. Em vaig comprometre a rebaixar la ingesta d’alcohol, bonica manera de dir-ho. No ho he complert. Ni tinc cap intenció de fer-ho. L’alcohol conserva. Fetge en maceració. Pels segles dels segles. Amén.
Cada dia penso en la mort. Sense dramatismes. I no necessàriament en la meva. La mort és una evidència. Sempre hi ha morts. Individuals, personals i intransferibles. Privades i públiques. Algunes publicades. Publicades i publicitades. Ignorades o reconegudes, potser celebrades. També hi ha les morts col·lectives. Als carrers o colgats per les runes. Bombes i metralla. Sempre hi ha guerres.
De tant en tant una guerra et toca de més a prop. De la que sento com a meva en vaig tenir notícia fent d’espectador mut en llargues sobretaules. La mare em va ensenyar que seria sempre al rengle dels vençuts, que mai faria res per sortir-ne ni voldria afilerar-me amb els vencedors. La mare explicava la misèria del seu germà, i com els polls i la sarna es menjaven els presos. Això m’ha confinat en el territori dels vençuts, el territori d’on mai no m’he mogut. No me n’he mogut, ni me’n mouré mai. Ni d’aquí ni d’enlloc. He fet de la immobilitat bandera. I del silenci, companyia.
Penso sovint en la mort. Aquest cop en la meva. No m’espanta. Espero que vingui a la quieta, sense atabalaments ni estridències. Em desagraden profundament les extremituds i els escarafalls. Només m’inquieta pensar que trigaran temps a trobar-me. Dies, setmanes, mesos... Qui sap. És la pega que té haver triat la soledat. A vegades penso si no valdria la pena donar-hi un cop de mà, una empenteta, com aquell que diu. Per simplificar les coses i estalviar espectacles inútils. Deixar-ho tot endreçadet. En això, com en tantes altres coses, la previsió és un gran què.
Avui m’entretindré en el més banal, perfilar l’epitafi. Ha de ser breu i original. Que demostri que qui l’ha escrit t’està fent l’ullet quan el llegeixis. Metafòricament parlant, és clar. Posem per cas: “Ves fent temps, que tot arriba” o “No cal que corris, però no triguis” o “T’he reservat un bon lloc”.
No em sento especialment inspirat, ho deixaré per un altre dia. Però hi seguiré pensant. M’agrada imaginar que totes aquestes decisions no preses, projectes no executats, resolucions dilatades s’estan macerant en algun racó, fent xup-xup, en cocció lenta, esperant que alguna suri i s’imposi i passi a fase d’execució. Ara em cal però tocar de peus a terra i ocupar-me de la trista matèria. Ha de posar menjar als gats.
No sigui cas que aquesta nit mateixa passi a millor vida i se m’hagin de cruspir.