Dents

Vaig arribar a casa i de seguida me’n vaig anar a mirar-me. A cal dentista m’havien donat un mirall de mà i m’hi vaig fer una ullada, però com d’esquitllentes, perquè sóc tímid i no em volia sentir com la madrastra de Blancaneu i la pregunta de qui era la més bella em semblava supèrflua. Però un cop a casa no em vaig saber estar de comprovar si la inversió feta compensava els tràngols a què m’havia sotmès. I compensava.

Mal m’està el dir-ho, però haver esborrat les galtes begudes i els llavis xuclats era un gran què. No us vindré a dir que havia rejovenit, però estava per afirmar que feia més goig. Fins i tot donava per bona la sessió que va enfrontar a una lluita sense nom ni mesura Missenyor lo Arrancaqueixals i el Cargol de Titani que no volia anar ni amunt ni avall.

Dir que havia suportat el combat sense badar boca seria mentir. Tenia la boca oberta un bon pam i respirava, com sempre amb dificultat, basculant entre el mare-de-déu-senyor-per-què-m’he-prestat-a-aquesta-carnisseria i el la-puta-mare-que-va-parir-aquesta-mena-d’inútil-que-no-sap-ni-fer-la-o-amb-un-tassó. Però com és ben sabut per les ànimes sensibles com la meva, tot gira fins que arriba a la seva fi i la meva va ser bona. El Carnisser del Carrer Gran va donar per bo el que havia collat i jo vaig poder respirar tranquil.

I vet ací que ja sóc a casa amb unes dents noves de trinca. I en condicions d’endrapar un entrecot sagnant o un entrepà de mortadel·la. O d’intentar un somriure seductor sense por que es vegin les esquerdes i esvorancs que groguegen per mor d’anys de descurança i de tabacs rossos o negres o altres herbes que m’estalviaré d’anomenar.

Però no ho he de fer. Ni tiberis ni somriures, que no és per això que he invertit els darrers estalvis a procurar-me una calaixera presentable. L’estètica era l’ultima frontera que em calia travessar per emprendre el meu viatge. I dono per bons els resultats. Ara ja no hi ha res que em separi del trànsit que fa dies que preparo.

Primer: enviar el correu als qui m’han de trobar. Segon: revisar el plec d’últimes voluntats. Tercer: Obrir finestres i ajustar la porta. Quart: Polir-me i endreçar-me tal com pertoca. I cinquè i final: dissoldre les pastilles en un got de whisky de malta i empassar-m’ho abans d’estirar-me al llit acabat de fer.

I mentre m’abalteixo, em veig com volia. Ben fresquet, ajagut a la capella, i sentint els comentaris dels qui no han tingut mandra d’arribar-se al tanatori: «Que bé que ha quedat. Sembla ben bé que somrigui, Com si encara estigués viu.»