Últimes paraules

Aprofitaré aquest torn de paraula que m’oferiu, senyor Jutge, però no per posar en qüestió la sentència que heu de dictar. Serà dura, ho sé, però no me n’exclamo. Només vull proclamar en veu ben alta i ben clara allò que m’ha dut a ser el que soc i a fer el que he fet.

Vull que sapigueu que ja de ben petit em van encarrilar per aquest pendent de violència desfermada on he acabat per conduir els meus dies. I és que les poques cançons que recordo d’infant estan sembrades de les llavors que més tard han fructificat. “Si n’eren tres tambors que tornaven de la guerra”, “Soc català i en porto barretina, i al qui em digui res li tallo la sardina”, “Don Juan Tiroliroliro mató a su mujer, la hizo a pedazos i la fue a vender”... I aquí m’aturo, que no cal anar més enllà ni més al fons perquè us feu càrrec que ma mare i mon àvia ja em van encarrilar des de menut a transitar pel costat fosc de la ment humana.

Potser podria afegir -tot i que no sé si això comptarà a favor meu- que entre els plats amb què emplenaven el meu tendre ventrell hi figuraven els bunyols de cervell, la sang amb ceba, la tripa amb mongetes i les turmes, lletons i fetge a desdir..., plats que avui en dia, lamentablement, han desaparegut de pràcticament totes les taules nostrades.

Per tot això, i perquè sempre he fet bandera de la sàvia dita “no és bord qui als seus s’assembla” que vull proclamar amb un punt d’orgull que sí, que a mi m’heu enxampat, jutjat i de ben segur em condemnareu, però que tots els il·lustres ancestres que m’han precedit en l’art d’alleugerir la humanitat d’excrescències prescindibles, han finat a casa, al llit, agombolats per la cura amorosa dels seus.

Ja em dol haver de ser jo l’excepció.

Lloat sia Deu.