Rentrée

El mestre avança capcot cap a l’escola. L’hi esperen, n’està segur, nens i nenes amb els ganivets desembeinats i centenars de milers, fins i tot milions, de virus emboscats. Tenen un objectiu comú: fer-li la pell.

El mestre avança capcot cap a l’escola. Li pesen les cames i els peus són de plom. Però l’empenyen les vuit boques que ha d’alimentar: la Maria, l’Estrella, el Jan, l’Ot, el Marc, l’Aina. I el Puf, que és un gos però que també hala.

El mestre avança capcot cap a l’escola. Dins seu es va perfilant el desig punyent de girar cua. Girar cua i desaparèixer. Girar cua i oblidar-se de tot i de tots i que l’oblidin. I que la Maria i la tropa que han engendrat se les componguin. Com puguin. Li és igual.

El mestre avança capcot cap a l’escola. Quan giri la tercera cantonada ja serà a les envistes de l’edifici que l’espera amb la boca oberta i les dents esmolades. N’està segur. I que fa la mitja rialla cínica, assaborint a l’avançada el cruixir dels ossos i el gust de la sang.

El mestre avança capcot cap a l’escola. S’atura i pensa. Pensa en cercle, mirant de trobar una sortida que li estalviï més patiment. Una sortida cap a una vida millor. Que no cal que sigui extraordinària, no, només que es pugui viure.

El mestre avança capcot cap a l’escola. Es troba al caire de la vorera. S’imagina que és un precipici. Si fa un pas endavant, la timba l’engolirà. Pot ser la solució, pensa. Caure, caure, caure fins a la patacada final.

Pren la decisió i fa el pas. Just en l’instant que l’autocar escolar passa massa arran i massa de pressa i se l’emporta cap a l’infern dels badocs amb el cap esberlat i l’ànima alliberada.

I des de les finestretes es diria que més d’un nas de mocs somriu: ens han estalviat la feina, pensen. Que vingui el substitut i ja en parlarem.