El gat negre de la bona sort

El gat negre de la bona sort

“Esperi, esperi, no digui res. Els gats negres, no? Ja m’ho pensava que es tractava d’això, ho dedueixo pels gestos que fa, una mica còmics si m’ho permet. La gent els té mania. Diuen que donen mala sort. Estupideses! Aquest que vostè té a la falda és el meu gat favorit, el Carbó. Negre com l’estalzí. Un gat bo i afectuós. Els altres set que l’envolten ja els hi aniré presentant. A mi, el Carbó, sempre m’ha donat bona sort. Ratolins? No en tinc cap! I bé que en podria haver en aquesta casa vella i atrotinada on visc i de la que vostè ara em vol fer fora. L’únic que em fa una mica de fàstic, ho reconec, és que alguns cops trobo els cossos esquarterats d’alguna rata que ha caçat a sobre de la catifa, com si em fes una ofrena. Esperi, esperi, no s’aixequi que li vull acabar d’explicar...Com deia, aquest gat sols m’ha donat bona sort. Un cop me va clavar les seves urpes afiladíssimes a les varius d’aquesta cama, les veu? Me va provocar una septicèmia i gràcies a això me van hospitalitzar. Me van fer analítiques i van descobrir un càncer que em consumia per dins. Me’l van tractar i encara estic aquí. Li resumeixo perquè veig que té pressa, amb aquests gestos tant estranys que fa i amb aquest fil de saliba que li penja..., que busca per les butxaques? Doncs, segueixo, ja que vostè sembla que no vol dir res. I d’altres favors que m’ha fet. Un cop va saltar a la cara del gos del veí, un gos malparit, li va treure un ull, mai més va venir a pixar a la tanca, i més que li podria explicar si estès quiet...i ara ve vostè amb tots aquests papers del banc dient-me que he de marxar amb uns dies i miri, ara ja està marxant vostè i no jo, marxa sense dir res, arrossegant-se pel terra com un cuc amb un esprai antial·lèrgic a la mà que dedueixo que s’ha acabat i fent sorolls grotescos per intentar inhalar una mica d’aire. Al·lèrgia al pel de gat, no?. I diuen que donen mala sort! Imbècils!”


Pseudònim
Red Rose