El bon sastre

Gaudia tant de la seva feina que perdia la noció del temps que hi esmerçava.
Havia heretat la mestria del seu pare com a sastre .
En Guifré, alt, ros i ben plantat, però massa esprimatxat, i sempre en boca de les dames de la cort, es dedicava en exclusiva a prendre mides, tallar i cosir vestits per aquell rei que no parava d'engreixar-se.
Un dia, aparegué un xarlatà enfilat en una tartana a la ciutat. Entre xarops i eines inservibles pregonava posseir una capa d'invisibilitat. El rei, capritxós de mena, va voler satisfer la seva curiositat.
-- Vull una capa d'invisibilitat millor que la del xarlatà de la plaça -- demanà al jove sastre.
--Però, senyor... això és impossible.
--Aquest mot no entra dins el vocabulari d'un rei-- respongué donant per acabada la conversa.
Tot seguit visità al venedor ambulant per esbrinar de quin teixit estava elaborada la capa. Per no aixecar sospites es va fer passar per un patge del rei interessat a adquirir-la.
--I perquè voleu esdevenir invisible un home com vos, amb el bon gust que destil·leu i la patxoca que feu?-- preguntà al seu senyor.
--Soc el rei em puc permetre qualsevol caprici-- respongué aïrat.
En assabentar-se per una minyona de la desfilada del rei, en Guifré es tancà durant dos dies i dues nits al taller.
El dia que el rei sortí es deixà veure amb la nova adquisició, la gent esclafí en rialles. Tots contemplaven el rei passejant en calçotets sota una roba transparent.
Al moment de més estrèpit, en Guifré sortí de darrere la reina, avergonyida.
--Abrigueu-vos bon rei-- li xiuxiuejà mentre el cobria amb una capa que deixà a homes, dones, quitxalla, gats i gossos enlluernats de tanta bellesa.
Passats trenta dies, el sastre es casava amb la princesa més formosa que mai s'havia vist. El rei constatà que aquell jove que l'havia salvat del ridícul més espantós, era el millor candidat a substituir-lo.
L'anomenaren Guifré el virtuós.