El bloc del davant

Aquests dies que hem de passar separats, amor, és quan més m'adono del que sento i de com et necessito.

El calendari avui compta exactament trenta dies i una setmana des del nostre primer petó, després de somriures i cerveses en aquell bar del barri on jo mai havia estat però que tu coneixies tan bé. Quan ja tancaven, a davant del local, em vas abordar i me’l vas plantar.

Dijous a la tarda, de tan carregada que anava, no em vaig adonar que em va caure una taronja de la bossa de la compra. Tu que passaves per allà, just davant del pakistanès que hi ha entre el teu bloc i el meu, em vas dir: “Ei, t’ha caigut això!” I vas afegir, amb celeritat: “Tu ets la veïna del bloc del davant, oi?”.“Sí” ⎼Vaig respondre amb timidesa i agafant-te la fruita de la mà calenta⎼ “Et veig molts cops estendre la roba” ⎼Vas dir⎼ “Jo et sento tocar la guitarra i cantar, assegut a la terrassa.” I em vas somriure. I et vaig somriure. Em van començar a tremolar les cames. I em vas preguntar: “Vols que anem demà a sopar i a fer unes cerveses?” I vaig acceptar. Intercanvi de mòbils ⎼Jo, que sempre he estat tan desconfiada!⎼ i un altre somriure.

Divendres vaig baixar, a les nou puntual, a davant del portal. Tu ja hi eres. Em vas proposar anar al restaurant del teu amic, a cinc minuts caminant i on tampoc havia estat. Reconec que les pizzes no són sant de la meva devoció, però aquella Hawaiana era sublim! Després vam anar a fer les cerveses.

La setmana següent vam repetir el pla. Divendres ens consolava la idea de tornar-nos a veure el següent divendres, després del teu viatge de cinc dies per feina. Però dissabte va passar l’inevitable: el govern espanyol va decretar l’estat d’alarma per fer front a aquest refotut virus i el conseqüent confinament de tothom a les seves llars; així que ara tan sols podem comunicar-nos a través de la pantalla del telèfon, amb cartellets o crits de balcó a balcó.

Tan de bo tot això acabi ben aviat i pugui travessar el carrer per abraçar-te, amor.