DUES COPES DE CRISTALL

D'una història! Molt bonic!... Un inici tendre i positiu i un final molt trist!
M'he emocionat. La imatge del cristall enlluernador i esmicolat la he trobat molt potent! Dues copes, dues mans, dues vides en definitiva...

Amb total cordialitat, una abraçada

d'una trajectòria vital? Ben bé no, perquè les copes celebren moments d'alegria col•lectiva, i la vida és plena de sotragades. Però hi ha molta sensibilitat, una sensibilitat tan fràgil com el vidre fi de les copes. És un text que passa tan bé com el cava exquisit que ompla les copes, hi ha bona química amb el lector, enhorabona!

M’agrada molt aquesta personificació que fas de les copes de cristall, la seva descripció així com la descripció de la seva fragilitat, que fàcilment equiparem amb la nostra. Unes copes de cristall demanen unes mans suaus i uns gestos tendres. I aquesta metàfora dels trossets que es trenquen i es claven al cor, denoten tot allò que es trenca a dins nostra, que són més que una copa.
És tot allò que no es diu el que fa poètic el text.

T’he llegit altres relats teus, i els temes que tractes m’agraden per el que tenen de quotidians i amb toc d’humor (la barra de quart, la classe de català...) de lírics ( aigua de mar, m’he enamorat...) amb un vocabulari ric i amb sensibilitat.
Però voldria dir-te la meva opinió, sense ànim d’ofendre’t, els finals rimats que fas en cada estrofa crec que desmereixen la riquesa dels text. Suposo que ho fas perquè sigui versificat, però algun dels relats guanyarien escrits totalment en prosa i si els vols fer amb rima jo procuraria que no fos sempre la mateixa, sinó variada.
Per exemple del poema M’he enamorat fas rimar: fascinants. Brillant, endavant. l’instant. desbordants, passant.I aquesta rima aguda en cada estrofa a mi no em dona musicalitat sinó que se’m fa reiterativa. El poema per a mi, guanyaria si traguessis la rima o combinessis rimes diferents. I aprofundiria amb imatges o personificacions, com has fet en aquest test de les copes.

Quan vaig començar a escriure, a mi em van ajudar molt, companys que em van fer observacions dels meus textos. Per això m’he atrevit a dir el què penso.
Espero que et serveixi el què t’he dit i no ho prenguis com una crítica negativa.

Et seguiré llegint.

Primer de tot Mercès! Perquè gràcies a tu he après un nou mot: reclau! Les copes fa 150 anys era un objecte de luxe d'uns pocs...Després en la generació dels nostres pares i avis van esdevenir unes peces que es tenien i es feien servir amb molt d'amor, quan es trencava una era una punxada al cor. Ara els joves ni les voles com aixovar ni res! Ara són de plàstic o materials que imiten al vidre per a usar i llençar. Les copes de la teva vitrina poètica tenen ànima ...I les fas expressar amb una personificació en la qual molts ens sentim emmirallats... Que trist veure els jocs de copes a les botigues de segona mà de paquistanesos...Sort que s'ha posat de moda el vintage!

Descrius un relat molt detalladament el contingut de les dues copes de cristall, que van amant-se. Com si fora un ball de les mans amoroses que es veuen a través del temps. Per a mi, em diu que has compost una prosa poètica que detalla unes imatges precioses plenes d'emocions.
M'ha agradat moltíssim aquest poema.
Enhorabona.
Cordialment.

La vida d'aquestes copes de xampany són la vida de qualsevol de nosaltres, i el que m'agrada més d'aquest poema és el seu ritme, hi tens bona mà per donar ritme a les paraules.
No tothom ha de passar les mateixes experiències, però qui hi passa, en aquestes copes s'hi veurà reflectit.
Imatges d'una vida, els reflexos i el ritme cadenciós d'unes paraules ben trenades componen una oda vital i sagnant.

Aquest camí poètic que has triat és molt personal, tens veu pròpia, i això és el millor de la teva poesia, treballa-la i veurem grans coses sorgides del teu magí poètic. Felicitats.