Drecera de l'avolesa

Un relat de: deòmises

La meva sang em treu la set,
Provocada per la tristesa,
De no saber trobar un indret
On poder afeixugar les passes;
I sembra en el meu cor el fred
Emparat en les meves lasses
Mans: em trobo en el més estret
Gorg, drecera de l'avolesa.

Comentaris

  • ambre | 17-04-2008

    Ja li havia trobat força joc, però te'l descric amb més calma i, si pots digue'm si m'apropo una mica


    Gorg, drecera de l'avolesa.

    1 La meva sang em treu la set, 8A Substantiva.
    (a)TATATaT
    2 Provocada per la tristesa, (A) 8B Subs.
    (aa)Tatat(Ta)
    3 De no saber trobar un indret 8A Subs.
    (A)TATATAT
    4 On poder afeixugar les passes; 8C Subs.
    TATAATAT(A) ( Aquí es perd el ritme però s'emmiralla amb el 8e vers)
    5 I sembra en el meu cor el fred 8A Subs
    (a)TAtaTAT
    6 Emparat en les meves lasses 8C Adj.
    (AA)TAtTAT(A)
    7 Mans: em trobo en el més estret 8A Adj.
    TATAATAT
    8 Gorg, drecera de l'avolesa. 8B Subs.
    TATAAtAT(A)


    fonèticament destaca la combinació de dentals/ vibrants (estret, drecera, trobar, tristesa, treu)
    i labiodentals/ vibrant (sembra, fred, Provocada)

    La seqüència dels verbs treure, provocar, saber, trobar, poder, sembrar, trobar. Emmarca TROBAR
    i queda reforçat essent l'últim verb. La sang amb que comences i el gorg on acabes canalitzen el poema en aquesta cerca de l' "avolesa" que perd tot el seu sentit esdevenint una metàfora fantàstica.

    A mi, em queda un poema molt proper, busques la poesia ( com jo ) i la trobes.


  • ambre | 16-04-2008

    lasses? és cansades ?

    Em transmets uns sentiments contradictoris i desconcertants amb aquest poema, com una ràbia reflexiva, que no et deixa indiferent.

    Has aconseguit un bon ritme, es nota una estructura treballada.

    Felicitats

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305947 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978