Divagacions vicentines bizantines.

Un relat de: Joan Colom
Asseguts a la mateixa fila d’un vagó de l’Euromed, a banda i banda del passadís, Laia i Vicent van seguir xerrant animadament tot el viatge, després que ell la interpel·lés a propòsit del llibre que tenia a les mans i que de seguida havia identificat com "L'esperit del temps" per la inconfusible foto de portada. De l’argument de la novel·la havien passat al context històric i d’aquí a la coincidència de parers sobre l’escàs nivell cultural del jovent d’avui, fins i tot amb estudis universitaris. Aquesta constatació venia a tomb d’un dels errors garrafals més freqüents entre els nous periodistes, imperdonable ni que fossin estudiants en pràctiques: confondre l’ordinal en les mencions a la Primera o la Segona Guerra Mundial.

Van acabar parlant de les nombroses llacunes degudes a la progressiva desaparició de les humanitats en l’ensenyament obligatori, mancances que sovint es traduïen en aparatoses ficades de peus a la galleda. A títol d’exemple, la barcelonina Laia va tocar el cas d’una plaça rodona situada a la part sud del distrite de Sarrià-Sant Gervasi, anomenada de Sant Gregori Taumaturg per l’advocació de l’església parroquial de planta circular que n’ocupava el centre. En els irreverents anys seixanta era coneguda com la Plaça de l’Hòstia, precisament per aquesta forma singular, i també com a Plaça de Sant Gregori Traumaturg, convertint el sant de miracler a busca-raons amic de les garrotades. I cada cop més gent va acabar dient-ne traumaturg en lloc de taumaturg, però el més curiós —i lamentable— era que la majoria ho feia sense malícia: ignoraven el significat d’ambdós adjectius i, posats a triar, els sonava més allò de trauma... I encara rai, que no van arribar a transformar-ho en Sant Gregori Traumatòleg!

Aleshores va prendre la paraula Vicent. De tant sentir parlar de Sant Gregori, li havien entrat ganes que Laia conegués un sant virtual de la seva invenció, Sant Vicent Gregari, però abans calia informar-la del doble patronatge que requeia sobre els qui, com ell, vivien a la ciutat de València: festa per Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, que hauria de celebrar-se el 5 d’abril però que es desplaçava al segon dilluns de Pasqua per garantir-ne una festivitat no coincident amb altres, i festa el 22 de gener per Sant Vicent Màrtir, patró de la capital. També volia posar-la al corrent de la dualitat dialectal Vicenç —Catalunya i Balears— i Vicent —País Valencià i Pitiüses—, però l’immediat assentiment d’ella, indicant que ja n’estava assabentada, el va fer desistir. Així que, adoptant una expressió de nen entremaliat, va preguntar-li de quin col·lectiu li semblava que podia ser patró Sant Vicent Gregari, i amb un gest de condescendència, veient que Laia no se’n sortia, es va oferir a posar-li-ho més fàcil repetint la pregunta en castellà: ¿De quienes es patrón San Vicente Gregario?. I, com que Laia seguia arronsada d’espatlles, no va trigar a desvelar el misteri dient-li que, si coneixia la dita ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente, ja eren al cap del carrer: Sant Vicent Gregari era el patró dels gregaris, dels qui sempre segueixen el ramat.

Quan Laia va demanar-li si aquesta facècia l’havia inventada ell, tot solet, va assegurar que sí, que ell n’era l’únic creador, afegint que encara en tenia un altre, de Vicent apòcrif, tot i que, com passava amb Sant Vicent Gregari, l’ocurrència només acabava de quadrar en castellà. No sols això sinó que, en el cas de Sant Vicent d’Azcona, que aquesta era la segona invenció, es requeria que els interlocutors voregessin els seixanta, si més no, i tinguessin un mínim nivell. I, com semblava que tant l’un com l’altra acomplien tots dos requisits, Vicent li va etzibar directament: ¿De quienes es patrón San Vicente de Azcona? Però a diferència de l’anterior es va permetre una marrada abans d’enfilar la solució. Va començar preguntant-li si creia que, per referir-se a un nen servilment respectuós amb els adults i que sempre sortia el primer de la classe, l’expressió repelente niño Vicente tenia o no un origen llunyà en el temps, i ella, una mica desconcertada, va respondre que probablement, que li resultava molt familiar i suposava que almenys era tan antic com l’escolarització obligatòria. Vicent estava segur que la majoria de la gent hauria contestat això i, de fet, ell mateix havia opinat així fins que un dia li va donar per consultar-ho a Google i va sorprendre’l llegir que el repelente niño Vicente era un personatge aparegut a la dècada dels cinquanta en el setmanari humorístic La codorniz —sí senyora, aquell de l’eslògan la revista más audaz para el lector más inteligente—, i que l’expressió rimada es va popularitzar de seguida, integrant-se a la parla quotidiana. Però el més sorprenent —va seguir Vicent— era l’autoria del personatge: ni més ni menys que Rafael Azcona, a qui tots coneixien com a guionista de cine i, més concretament, com a coresponsable dels films més celebrats de Luis García Berlanga. En definitiva, Sant Vicent d’Azcona seria el patró dels nens tan dòcilment obedients i estudiosos com el repelente niño Vicente.

Admirada Laia de tant d’enginy, no es va poder estar de preguntar-li si l’interès en ampliar el repertori dels Vicents sols tenia a veure amb la doble celebració patronal o hi havia alguna altra raó. Ell va confessar que hi havia una raó afegida, que l’afectació per part de Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent Mártir anava més enllà d’unes festes en el calendari: quan una hora abans s’havia presentat com Vicent no havia estat del tot exacte, perquè el seu nom de pila era compost. Hauria pogut ser Joan Vicent o Josep Vicent, força corrents, pero son pare li havia posat Vicent Vicent: un per cadascun d’ambdós patrons. I, com que la gresca estava garantida cada cop que algú s’assabentava d’aquest singular nom compost, s’havia empescat Sant Vicent Gregari i Sant Vicent d’Azcona per fer veure que, lluny d’arrossegar-ho amb amarga resignació, ell era el primer a fotre-se’n. En realitat ho portava força malament —va admetre Vicent, amb posat confidencial— perquè no era només la conyeta del nom repetit, fàcil de dissimular amb una abreviatura. I, treient-se el bitlleter d’una butxaca, i del bitlleter una targeta de visita que va allargar-li a Laia, va quedar expectant mentre ella llegia "Vicent V. Vicent i Soler" sense parar de parpellejar:
—No fotis... Que vols dir que també t’anomenes Vicent de primer cognom?
—Doncs sí. I mai no sabré si el malparit de mon pare em va condemnar a ser la riota del barri per a donar satisfacció als impulsos més roïns o per a presumir de ser més valencià que ningú, perquè es va morir quan jo tenia cinc anys. El que sí que vaig saber per la meua mare, pobra, és que la cosa encara hauria pogut anar pitjor, perquè abans de festejar amb ella mon pare sortia amb una cosina cognomenada Vicent. Si hagueren seguit amb la relació, ¿t’imagines haver dut al món un Vicent V. Vicent i Vicent?

Comentaris

  • El guisat.[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-03-2021

    Un relat enginyós i divertit.
    Degut al meu escàs nivell cultural, ignorava totalment que de Sants Vicents n'hi haguessin dos.
    De fet l'únic Sant Vicent que recordava era un que vaig veure a unes rajoles a Morella, on s'explica que el sant va ressuscitar un nen que una dona enfollida havia guisat en honor a ell.
    "Sant Vicent ressuscitador de guisats", trobo que seria un bon epítet.
    Les divagacions són bastant bizantines, és cert, però està bé riure una mica.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: