DIRECTE AL COR - (Arc a la radio - comuniquem-nos! - Novembre - Per telègraf o telèfon)

en el cas de la Margalida, tan sola, encara ho és més.

He estat uns mesos sense entrar a Relats. Quan ho he tornat a fer passo pel teu raconet i he trobat aquest relat colpidor i tendre. Jo també dic: Pobra Margalida!
Una abraçada, Eloi.

i la realitat es confon amb la imaginació tot és possible.

Un relat interessant, que es llegeix amb fluïdesa.

Tot el primer paràgraf està genial, una narració lineal ben estructurada i un relat colpidor i fàcil de seguir, comprensible i entenedor. Per contra, en el segon paràgraf canvies de registre radicalment, malgrat ser el teu estil, evidentment. Penso que jo hauria barrejat el segon paràgraf dins del primer, i el final també, és colpidora aquesta frase de "pobre Margalida", però dins del relat (en mig) encara hauria estat més dura, més efectiva. Al final no sé si la trobo encertada, però no dic que sigui sobrera la frase.
Però clar, aquest és un punt de vista personal.
M'ha agradat molt llegir-te i espero que puguem compartir tot el curs del concurs.

Bona feina!

F.d'AG

Hola Francesc, estic molt contenta jo també de tornar a llegir-te. I veig que tampoc has deixat la teva força i tendra potència literària. Aquest relat és molt bonic i trist alhora, humà, preciós.

Ens seguim llegint! Un plaer
Marta

Un relat tendre, humà, entranyable i molt ben escrit.

És possible que sigui el darrer comentari que et faci. Si no t'és molèstia i tens temps d'entrar al fòrum del dia 4 d'aquest mes, veuràs que ,dirigit a" vosaltres amigues i amics relataires" em vaig acomiadar de Relats. Ja no pensava fer cap més comentari però tu sempre has estat molt amable amb mi i no podia deixar de fer-ho. Sempre et recordaré amb molt de carinyo, Eloi.
Una forta abraçada.

Un text commovedor, F-Eloi; ens parles d'una protagonista, la Margalida, que viu sola dins d'un entorn que se li ha fet massa gran a causa de l'edat i de la pèrdua del seu estimat, i no sabria dir-te quin d'aquests aspectes ha pogut agreujar més la seva malaltia. Quan perdem la persona que sempre hem estimat, també perdem una mica el contacte amb aquest món...

Et felicito per haver sabut expressar tan bé la dissort de la Margalida, company. Et continuaré llegint.

Cordialment,

Pilar

El meu padrí també va sofrir una demència d'aquestes de la pobra Margalida i el relat m'ha fet recordar-lo. Espero que al cap d'uns anys el teu relat, només es tracti de simple ficció. Felicitats per l'estrena al concurs i benvingut de nou a RC! Ens anem llegint!
Edgar

És terrible la vellesa i més quan s'han perdut les facultats mentals i es comença a desvariar. Quan veig un/a vellet/a a qui li costa caminar i va mirant al terra perquè ja no es pot adreçar, se'm trenca el cor. Especialment perquè ja no sóc tan lluny de ser jo la protagonista de la història. Tots/es serem Margalides i Enrics.

Bé, no em facis cas. La qüestió és que has escrit un relat molt entranyable i que mereixes la meva felicitació. És veritat que feia temps que no ens manteníem en comunicació i això s'ha de resoldre. Fins una altra.

Et llegire, sempre que passi per alla, pensare en la Margalida
Montse

Caram, aquest relat és una meravella, una meravella de retrat psicològic. La protagonista és humanitat, la humanitat que desprèn aquest gran relat teu. Cada vegada que passo amb el tren per Borgonyà,veuré la Margalida en una d'aquelles cases properes a l'estació. M'alegra molt llegir-te de nou, sàpigues que ja no treballo i que visc ara a Ribes de Freser. Una abraçada, Eloi.

Aleix