DINS TEU

Un relat de: Mercè Bellfort
Va sentir el timbre d’una bicicleta i entengué que ella l’esperava. De fet temia trobar-se-la cara a cara. No era gens fàcil fer el pas. Dubtava. Entre dubte i dubte en Ferran anava fent les seves cavil·lacions. Es donava un temps per prendre una decisió: ningú no li manava la pressa. Així, doncs, s’endinsà en el món dels records i amb un somriure plàcid reculà setanta anys enrere quan feia la mili de marina a Mallorca. Allí era conegut com el “moreno”. La seva pell era un dels atractius més preuats per les joves mallorquines que , en hores de permís, gaudien d’aquell rostre bru que contrastava amb l’impecable vestit blanc.
- Així que ets de Barcelona!- li deia l’Antònia.
- Doncs, sí. I concretament de Sants, un barri humil, envoltat de gent amb una forta personalitat política, catalanista fins a la medul·la. Vaja, gent autèntica, treballadora, lluitadora de mena. Gent d’esquerres que reivindica els seus drets…
- Ep, atura’t, al·lot! Respira un poc. Me queda ben clar que te sents molt arrelat a sa teva terra de naixença però pens que estàs molt nerviós, m’equivoc?
- Bé, una mica sí. Sempre he estat molt tímid i em costa expressar-me davant noies tan maques com tu. M’agrada molt el teu accent i la teva veu, encara més.
Un somriure murri apareixia a la comissura dels llavis d’en Ferran. Semblava, però, que preferia guardar-se per a ell sol el final d’aquesta història amorosa que tot just acabava d’encetar. Seguidament mostrà un gest inquietant: unes imatges colpidores li rondaven pel cap. Es trobava en l’andana de l’estació de França amb el seu pare i el seu germà Lluís que, des de la finestra del tren, allargava les mans fins a encaixar-les amb les seves. Sis mans juntes acomiadant-se. El germà petit decidia guanyar-se la vida a l’estranger. Una llàgrima trista i solitària relliscà per la galta d’en Ferran que semblava visualitzar aquell tren perdent-se en la llunyania.
Vaig estar una llarga estona contemplant-lo. Intentava endevinar quin seria el proper escenari del seu recorregut particular. Juraria que aquesta vegada mantenia una conversa poc amistosa amb l’amo de la fàbrica de vidre “Frasquerias Pedret” de Collblanc:
- Senyor Pedret, vostè creu que podem viure la meva dona, la meva criatura i jo amb aquest salari miserable? Treballo dotze hores diàries, tots els dissabtes i els diumenges al matí per rebre quatre duros. O m’apuja el sou o me’n vaig d’aquest forn infernal de vidre. Tracten els treballadors com si fóssim gossos. No hi ha dret!
Pel gest de satisfacció que mostrà s’endevinava que l’escridassada va fer efecte. A partir d’aquell dia en el sobre setmanal de paper marró uns quants bitllets hi donaven més consistència. Tot un èxit laboral i personal.
Em lliurava en cos i ànima a la tasca d’esbrinar els records d’en Ferran, colant-me entre les escletxes resseques d’unes neurones que acusaven clarament el pas del temps. Malgrat el meu compromís de seguir al peu del canó les vint-i-quatre hores del dia vaig sentir la necessitat urgent de sortir al carrer a respirar aire pur. L’aire condicionat de l’habitació era postís. Tenia ganes d’estirar les cames i de fusionar-me amb la natura. Em vaig adreçar al parc més proper a la casa del carrer Galileu on en Ferran havia passat llargues estones fent-la petar amb els seus amics jubilats.
El sol picava de valent, era agost, però cercava les ombres d’uns plataners gegants que oferien tot un bé de Déu de branques i de fulles. Gaudia tant d’aquells moments reconfortants que em semblava reconèixer la cara amable de la vida. Escoltava la conversa d’uns ocells fascinants que proclamaven el seu amor als quatre vents. Volaven excitats de branca en branca, primer un, després l’altre, es donaven el bec i tot seguit anaven a beure a l’estany situat al bell mig dels jardins. Més enllà apareixia un cadell juganer que s’afanyava a olorar la terra amb desfici, com si acabés de fer una descoberta singular. Un grupet de joves jeien a la gespa intercanviant confidències. Dues àvies ben repapades en un banc xerraven pels descosits evocant, probablement, moments gloriosos de les seves vides. Una font avariada no parava de rajar i l’aigua es diversificava formant diminuts rierols que es perdien enmig d’uns arbustos esplèndids. L’estàtua del “niñu” era l’únic element inert que contrastava amb la resta del paisatge. Una sensació de malestar, de fredor estranya dins meu despertà el tic nerviós localitzat en les meves parpelles. La manera més eficaç d’aturar aquella tremolor tan desagradable era ignorar-la.
El cel es tapà de sobte i uns núvols amenaçadors de pluja m’obligaren a abandonar a corre-cuita els jardins de Can Mantega. En qüestió de segons les gotasses inoportunes van deixar-me la roba ben molla però en un obrir i tancar d’ulls ja tornava a estar a l’habitació d’en Ferran vestida amb una bata fina de ratlles que tenia penjada darrera la porta. Em venia força gran però m’hi trobava còmoda, a gust. Desprenia una olor de flors silvestres que em va refer del tot. Vaig seure a la butaca que havia col·locat ben a prop del llit. Des d’aquell racó estratègic reprenia la meva tasca d’observadora impecable.
En Ferran, ben allitat, amb el seu reguitzell de coixins que li enlairaven el cos i els llençols de cotó blanc acabats de planxar semblava estar a la glòria. Transmetia una pau hipnotitzadora . Juraria, per la dolçor del rostre, que ara recordava el primer petó que li va fer a la seva futura esposa mentre ella li deia escandalitzada:
- Va, Ferran, que ens estan mirant!
Ben cert, assegudes en unes cadires plegables de fusta situades en un extrem de la sala de ball, la mare i les veïnes estiraven el coll tant com podien per no perdre’s detall dels moviments de la pubilla. Cada diumenge a la tarda en Ferran i la Maria “coincidien” a la pista de la Cooperativa del carrer Olzinelles on ballaven totalment compenetrats. La Maria tenia un cos de sirena , una cara d’àngel i una elegància felina que enamoraven en Ferran. La veu càlida de Nat King Cole omplia de màgia la pista de ball i aquells instants d’apropament, únics, esdevenien celestials.
A partir d’aquell moment no sé què em va passar. Crec que em vaig desmaiar de tanta concentració en el meu afer. El cas és que vaig despertar en una llitera envoltada de dues persones vestides de blanc.
- Com es troba? - digué la més alta.
- Regular, on sóc?- vaig demanar.
- No es preocupi, està en bones mans. La seva no és una tasca fàcil. Presenta un quadre de saturació física i mental que requereixen repòs absolut- respongué la més baixa.
I afegí:
- Amb una punxadeta trobarà el benestar que necessita. Confiï en nosaltres, volem el millor per a vostè. L’haurem d’ingressar en un centre psiquiàtric però en poc temps es recuperarà i podrà fer vida normal.
Vida normal? Que potser no era normal tot allò que estava fent? Em sentia capacitada per tirar-ho endavant. Feia anys que em dedicava a llegir els pensaments de les persones
que queien en estat d’inconsciència i no renunciaria a fer-ho justament en aquest cas que tenia entre mans.
Amarada de suor veia l’agulla introduint-se en la meva pell quan, de sobte, vaig deixar anar un crit esfereïdor que em va trasbalsar el cos. Havia patit un malson. Mirava al meu voltant i tot era el mateix de feia uns segons: una habitació assolellada, un llit confortable i un home dormint: en Ferran.
Passat l’ensurt em vaig rentar la cara i vaig menjar un entrepà que duia a la bossa. No havia de defallir en cap moment, tot i que el cervell era un mestre fent males passades.
Després d’aquest desagradable episodi vaig seguir amb la meva tasca. En Ferran mostrà una mena de ganyota que semblava inquietar-lo. Obria la boca d’una manera que feia patir. Tenia la impressió que intentava dir alguna cosa però les paraules no sortien. Vaig entendre el missatge mut i em vaig acostar per dir-li a cau d’orella que podia estar ben tranquil: jo estava fent la meva feina tal com havíem acordat en el seu moment. Alleugerit, continuà recordant. Ara enlairava els néts amb els seus braços ferms. Ells ho entomaven amb unes rialles encomanadisses que no tenien preu.
- Qui voldrà venir demà amb l’avi a veure passar els ciclistes?- els preguntava tot aixecant les celles i obrint els ulls exageradament.
- Jo, jo! – deien il·lusionats l’Alba i l’Oriol.
L’endemà se situaven en un revolt de Montjuïc i es disposaven a animar el grup que suava tinta escalant la muntanya. Abocats a la calçada, sense por, adreçaven aplaudiments i crits encoratjadors als ciclistes fins quedar-se afònics. Aquell espectacle s’havia de veure cada setembre. Era la “VOLTA”. En Ferran, soci de la Secció de ciclisme de la Unió Esportiva de Sants, revivia els vells temps quan s’apuntava a totes les curses ciclistes. El seu entusiasme per recórrer les carreteres catalanes li aportava una felicitat extraordinària. En Bartomeu, el seu millor amic, el burxava sempre.
-Ànims, Ferran que la teva xicota t’espera- li deia sorneguer referint-se a la Moreneta.
La pujada a Montserrat era duríssima. Aquelles corbes empinades, inacabables podien amb les seves cames. Defallia a cada pedaleig però resistia gràcies a una força interior que, sorprenentment, l’empenyia amunt, amunt. Tanmateix en Ferran respirava amb gran dificultat, semblava que li faltava l’aire i obria la boca de la mateixa manera que ho fan els peixos capturats quan agonitzen. Ara, davant meu, reproduïa aquella imatge angoixant i em temia que l’arribada a la meta es produiria en qualsevol moment.
I així va ser. Els records s’havien amuntegat l’un rere l’altre sense treva. La pell bruna de sempre havia esdevingut grisenca a una velocitat esfereïdora. L’intens recorregut per la vida s’esgotava. Ara diria que sonava novament aquell timbre llunyà que el reclamava. Em vaig adreçar inquieta a la finestra. La carretera estava deserta però em va semblar veure passar un noi alt, prim, de cabell negre. I la pell bruna. La imatge em deixà ben trasbalsada: estava veient el jove Ferran pedalejant pels carrers vells i estrets de Sants, el seu barri estimat.
Un silenci glaçat va fer acte de presència. Una pau estranya planava per l’estança de casa. Vaig apropar-me per besar el front d’aquell rostre devorat per la malaltia. Van passar uns minuts i em va semblar que el soroll del timbre sonava més fort. De bell nou la bicicleta l’esperava. No hi havia més remei que acceptar la invitació d’explorar nous camins, indrets desconeguts, paratges solitaris.
El vaig abraçar ben fort, tant com vaig poder i, abans de l’últim alè, juraria que va sentir la meva darrera pregunta:
- Hem format un bon tàndem tu i jo, oi pare?




Comentaris

  • Humanisme súpercridaner[Ofensiu]
    Bonhomia | 26-03-2011 | Valoració: 10

    Un relat molt humanista, cridaner pel que fa a la benentesa de la vida quan és molt dura, a voltes duríssima o més, amb la tristor d'una despedida de cors solitaris desesperançats i obligats. Jo diria que perfecte.


    Sergi

  • He anat pedalejant...[Ofensiu]

    He anat pedalejant per tot l’escrit, etapa per etapa.
    Em sap greu no haver estat capaç d’escriure res pel Barcelona t’estimo... d’aquesta manera no compartiré llibre amb tots els que sí ho heu fet.
    Endavant Mercè, continua canviant de registre en cada relat.
    —Joan—

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • Una historia que commou[Ofensiu]
    Frèdia | 18-01-2011

    Una passejada per la vida del Ferran, des de la seva joventut fins al darrer alè de vida, i tot amb el barri de Sants com a marc i amb una prosa que llisca com una agradable melodia. Ah! I a més, la història és tendre, té el do de commoure. Bons ingredients per estimar la ciutat i per admirar l'autora.
    Una abraçada.

  • Magnífic relat!!![Ofensiu]
    brins | 17-01-2011 | Valoració: 10

    Si abans t'admirava com a escriptora, ara encara t'admiro més...

    És un relat boníssim; entrellaça el passat i el present amb una habilitat genial. M'ha commogut molt la filera de records que van prenent imatge dins el pensament d'una persona que els ha d'acomiadar... M'han encantat les descripcions poètiques que hi has inclòs, especialment el paràgraf que comença dient " El sol picava de valent..." , i m'ha emocionat moltíssim el final.

    M'ha agradat... TOT, Mercè. Seria un honor que publiquessin un relat meu al costat del teu. Felicitats!

    Un petó,

    Pilar

  • El joc de la vida[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 17-01-2011

    Un relat que juga amb el present i el passat i, com et diu Copèrnic , entre el somni i la realitati que acaba amb una frase que resum una vida que emprèn el darrer viatge i que expresa una gran quantitat d'amor:
    Tu i jo hem format un bon tàndem,oi pare?
    He trigat una mica a comentar-te perquè els relats llargs em fa una mica de mandra posar'm-hi.
    Em sap un greu no poder anar al dinar i donar-te una abraçada "en directe"!
    De moment em conformo amb enviar-la.
    Un petonàs, estimada Mercè.

    Nonna

  • Passeig per la memòria[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-01-2011

    Aquest relat passeja, sense presses ni rumb fix, entre els records del protagonista masculí gràcies a l’observació atenta que fa la protagonista femenina dels seus gestos, dels petits indicis que ell ofereix com a pista per poder acompanyar des de ben a prop, però des de fora, el seu trajecte deambulant pel passat.

    La vida, apropant-se a la mort, s’aferra a la memòria, de manera que cada record permet viure el doble cada minut, o al menys permet fer-ho en dues dimensions alhora, burlant d’aquesta manera l’aparent inexorabilitat del rellotge.
    Si ,a més, aquests records es poden compartir, tot i que sigui de la subtil manera que es mostra en el text, el guany és major, sense dubte.

    Em complau veure que totes dues em participat en el mateix projecte. Potser compartirem llibre en un futur proper... seria bonic, oi Mercè?

    De moment, t’envio una abraçada per tornar a sentir-te tan a prop, com el dia que te la vaig fer en persona,
    Unaquimera

  • Un relat a mig camí... [Ofensiu]
    copernic | 13-01-2011

    entre la llum i l'ombra, entre la realitat i el somni de la teva mà sempre ferma descrivint i explicant amb emoció continguda a vegades una relació d'amor i afecte, tendra i emotiva. El relat es desenvolupa entre records i moments presents, com fa la ment normalment i això li confereix un segell de versemblança fugint de la ficció. Execel.lent relat, per gaudir-ne la lectura. Una abraçada!

  • Emociona[Ofensiu]
    Naiade | 12-01-2011 | Valoració: 10


    Un relat que et fa sentir dins teu aquesta historia de vida i mort. Una passejada per el barri de Sants que a pesar del moment trist que exposes, amb les imatges que ens transmets hi treus ferro. Encara que et diré que dins meu, desprès de llegir-lo m’ha quedat una sensació que ha fet aflorar records emotius, una mena de tristor, però també de pau, de vida acomplerta.
    Per cert no te preu el teu mallorquí, sempre m’ha agradat sentir-lo parlar és dolç.

    Una forta abraçada

  • BCN t'estimo[Ofensiu]

    Gràcies per participar

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

Valoració mitja: 10