Dibuixant somriures

Riuen (mentre recorden alguna anècdota), canten (fent referència a alguna cançó significativa), parlen (explicant sensacions, moments, intencions), ploren (alguna llàgrima, quan s'adonen que aquí depenen massa dels rellotges), s'abracen (per intentar transmetre tot el que senten en aquell moment). Es miren i es tornen a mirar les fotografies on hi ha gravat el record d'uns dies, pocs o molts, que han tocat molt endins al grup d'amics que s'han aplegat, un vespre d'agost, al voltant d'una taula d'una gelateria cèntrica.
Un telèfon ha sonat, o algú ha vist que el carrer es va enfosquint, o algú s'ha trobat amb una altra persona, o algú ha mirat el rellotge, o... El fet és que, a desgrat per part de tots, ha arribat l'hora de dir-se "adéu". Adéu: aquella paraula que, sovint, costa massa de dir, una paraula que pot fer molt mal, la paraula que suposa el final de tantes coses. Recullen una mica el que tenen escampat per damunt de la taula, paguen el que han consumit, s'aixequen i deixen el comiat per quan siguin al carrer.
De sobte, el racó del bar on s'hi respirava tanta alegria i vitalitat s'ha silenciat. Un parell de taules unides, gots buits, cadires enretirades... Cinc minuts més tard, una de les cambreres del local, s'acosta a les taules número dotze i tretze per separar-les i deixar-les en bon estat per quan arribin nous clients. Entre el cendrer i una llauna de refresc hi troba una fotografia. Immediatament, surt al carrer per mirar de trobar-ne el seu propietari però no hi troba ningú dels que havien estat asseguts en aquella taula.
Es mira la fotografia que té a la mà. Hi surten tres noies i dos nois, amb samarretes de colors, que riuen. No són somriures forçats, es nota que realment eren feliços en l'instant que va quedar marcat a la fotografia. De sobte, la cambrera sent com un dels seus companys li crida l'atenció. Ella ràpidament es posa a fer la seva feina. Li queda mitja hora per plegar. I avui serà una nit especial, diferent de les altres. Té més ganes de marxar que cap altre dia. Avui l'Albert la vindrà buscar i aniran a sopar a un restaurant japonès. Celebraran que fa un any mig que surten junts! Li fa molta il·lusió, mai ha anat a un restaurant d'aquesta mena. Com a molt, algun cop a un xinès. I l'Albert... Ara fa dies que no es veuen; ella a la gelateria i ell preparant un parell d'exàmens que ha de fer al setembre... Estudia massa, ja li ho diu ella. Però bé, aquella nit és de tots dos, sense gelats ni apunts. Només l'Albert i ella.
El mateix company que abans li ha reclamat l'atenció l'avisa que la demanen al telèfon. La Míriam s'hi acosta. Quan sent la veu de l'Albert, esbossa un somriure. Però mig minut més tard, la cara li canvia radicalment i, poc després, penja enfadada. És a punt de plorar i el company que ho ha vist tot, l'abraça i li diu que marxi, que no li vindrà de vint minuts. Ella li ho agraeix, tot i que ara ja no li ve d'aquí, no té res a fer aquella nit. Va a buscar la seva bossa i es treu el davantal. Abans, però, agafa la foto que s'han deixat aquells amics i se la mira uns quants segons. Somriu. Li agradaria ser feliç com ells. I aleshores s'adona que pot intentar-ho, que sempre s'hi és a temps, que la seva felicitat no depèn únicament de l'Albert. Aquesta nit no anirà a casa gaire d'hora; passejarà, anirà a prendre alguna cosa, trucarà a algun amic, anirà al cinema... Pot fer un munt de coses! Intentarà ser feliç, a la seva manera. Quan passa per davant de la taula dotze, que torna a estar buida, hi deixa la fotografia al damunt. Li agradaria que també fes somriure a algú altre.
La Míriam s'acomiada del seu company que fa de cambrer i, quan surt per la porta, saluda alegrement un home de mitjana edat que entra a la gelateria. I tots dos se senten millor.
L'home busca una taula lliure, que estigui una mica apartada de la multitud que parla alt i riu. Rostres bronzejats, algun de massa vermell, somriures desenfadats, vestits de colors, escots generosos, ganes de gaudir del final de l'estiu... Aquests detalls el posen de mal humor. Ell no se sent d'aquesta manera. Està una mica trist, avui. No sap perquè, però avui té massa present els seus tres fills. La Sara, el Carles i l'Aleix. Cadascú és a un lloc diferent, vivint el seu propi estiu, fent la seva vida. És clar que li agrada que ells siguin feliços, però li agradaria que el tinguessin més en compte. Fa un parell de dies que va rebre una postal del Carles, des de Menorca, on està amb la Gal·la, gaudint de l'últim mes abans de casar-se. Demà l'ha de trucar la Sara, que és al Marroc, amb dues amigues, fent un d'aquells viatges que a ella tant li agraden però que a ell el fan patir molt. De l'Aleix, fa una setmana que no en sap res. I quan el truca té el mòbil desconnectat. Se suposa que fa deu dies que és a Astúries, amb el grup d'amics de sempre. Però no en sap res. L'Enric voldria que tornés un d'aquells agosts com els de fa vuit o nou anys, tots a l'apartament que llogaven a Cambrils. Amb l'Amanda i els tres nens. Avui ha estat mirant fotos i se n'ha recordat. S'ho passaven tant bé... I ara... És el tercer agost que passa sense l'Amanda. No li agrada sentir-se tan trist, d'aquella manera. Els vells amics de sempre, el truquen de tant en tant perquè s'animi a sopar amb ells. Però com que ell sempre refusa les seves invitacions, les trucades també van sent cada vegada més de tant en tant. Li sap greu, però sempre li fa massa mandra divertir-se. Ja li ha passat l'edat. Si almenys hi hagués l'Amanda... Encara s'ho pensaria...
- Què vol prendre?
La pregunta l'ha sorprès en el seu món i tarda uns segons en demanar un granissat de llimona. Mentre s'espera que l'hi serveixin, descobreix que al damunt de la taula hi ha una fotografia on hi surten dos nois i tres noies, més petits que els seus fills, rient. No són somriures forçats, es nota que realment eren feliços en l'instant que va quedar marcat a la fotografia. De sobte, a ell també se li il·lumina una mica el somriure. Aquella imatge li transmet alegria! Es mira la gent que és a les taules del seu voltant, parlen alt i riuen. Rostres bronzejats, algun de massa vermell, somriures desenfadats, vestits de colors, escots generosos, ganes de gaudir del final de l'estiu... Tot el que abans l'entristia ara l'anima. Mentre es pren el granissat, telefona al Jaume, un dels amics que més el truca per quedar. Penja i, tot content, paga la beguda, mentre es mira aquella fotografia per darrer cop abans de sortir de la gelateria; ell també vol tornar a riure d'aquella manera.
Quan el cambrer es dirigeix a la taula dotze per tornar el canvi a l'home que li acaba de pagar un granissat de llimona, es troba, tan sols, amb una fotografia on hi surten cinc nois i noies, en una platja, que riuen. No són somriures forçats, es nota que realment eren feliços en l'instant que va quedar marcat a la fotografia. S'asseu un moment a la taula, està cansat. Aquella fotografia li fa pensar en els propòsits que va fer a principis de juliol i que no ha complert. Uf... N'hi ha masses. Perquè no pot fer el que es proposa? Potser és que no ho intenta... Potser sí. Per exemple, volia marxar una setmana amb els seus amics a algun lloc, encara que no fos gaire lluny. Però, com sempre, la idea va quedar penjada en l'aire. Ell va dir que ho organitzaria però al final... Li fa ràbia. Es torna a mirar la fotografia, somriu. Li recorda a ell i els seus amics, els mateixos amb qui volia anar de vacances, quan tenien cinc anys menys. Ara són una mica més grans, però també riuen i ploren i s'enfaden, com els de la foto, segur. L'Oriol sap que té sort, que té uns amics fantàstics, una família amb qui es porta bé, de tant en tant s'embolica amb alguna noia... Viu bé. No li agrada sentir-se lligat, després t'ho passes malament. Només cal veure la Míriam, la noia que treballa amb ell el torn de les tardes! Avui gairebé s'ha posat a plorar. S'aixeca per continuar servint taules, però abans torna a mirar-se la foto. Li agrada. Se li acaba d'acudir una idea... I si anessin un cap de setmana a la platja, amb els amics...? Ostres, seria una passada. L'últim d'agost, per exemple! Sí, sí, en algun lloc de la Costa Brava...
-Noi, ens cobres?
I l'Oriol els diu que estan convidats, perquè aviat se n'anirà de vacances. El matrimoni jove es mira sorprès, però s'aixequen de seguida, abans no s'ho repensi. Mentre la dona remena la bossa buscant-hi alguna cosa, l'home s'adona que a la taula del costat, la número dotze, algú s'hi ha deixat una fotografia. L'agafa i és a punt de dir-ho al cambrer, però se la mira atentament i li agrada. Hi surten dos nois i tres noies, amb un cel blavíssim de fons, rient. No són somriures forçats, es nota que realment eren feliços en l'instant que va quedar marcat a la fotografia. Li agrada molt l'entusiasme que transmeten aquells joves. Podria servir-li perfectament per el pròxim anunci de refresc de taronja que ha de començar a preparar per l'any que ve. La imatge és estival, aquells joves, amb el cel tant blau, la platja, les samarretes llampants... Aniria perfecte, aquella imatge! Agafa la fotografia i la desa a la bossa de la seva dona, que encara la té oberta.
- Anem a passejar una estona?
-Però no tenies tanta feina?
-Ja no...
El Martí somriu, la meitat de la feina ja la té feta. Surten i s'endinsen en carrerons estrets, ben agafats, gaudint d'una nit tranquil·la, nits esporàdiques en el cas d'en Martí i la Diana, perquè ell sempre té alguna feina per fer. Van tan distrets, que no s'adonen que algú roba, estratègicament, la bossa de la Diana. Aquest algú s'amaga ràpidament en un portal i es mira el que pot aprofitar d'allò que ha robat. La bossa no és bona i, a més no li agrada. A dintre... La veritat, és que no hi ha gran cosa. Estris per maquillar-se, mocadors de paper, pastilles per a no sé què, un mirall petit, un telèfon mòbil (per fi alguna cosa interessant!), la cartera (però només hi ha un bitllet de cinc!) i una fotografia de tres noies i dos nois, de la seva edat, qu
e estan rient. No són somriures forçats, es nota que realment eren feliços en l'instant que va quedar marcat a la fotografia. No hi ha res més a la bossa. L'Héctor decideix llençar-la a una paperera que té a prop i s'enduu només el mòbil, el bitllet i... la foto d'aquells joves que somriuen. Potser, algun dia, ell també serà feliç com ells.