Diàleg literari entre mestre apol·lini i deixeble dionisíac.

Un diàleg excel·lent en la seva factura i en el seu fons.
Dilemes eterns que, a mí, no em cal dilucidar.
Alhora de llegir, m'agrada O no, m'arriba O no, em transmet quelcom O no...
Alhora d'escriure: què somio, què penso, què dic...
M'ha agradat i ho he fet constar.
Amb total cordialitat

O sobre gustos, colors. Què és la bona literatura? Uf, això del que és bo i el que és dolent a l'hora de llegir és molt difícil de delimitar, entrem en un maniqueisme perillós. Cada escriptor té el seu estil, que s'adirà, o no, al que li agradi al lector. Que cadascú triï el que li agradi, que el que vertaderament importa és que la gent llegeixi.

Jo diria que cada relat requereix una forma que s’hi adigui. La forma pot anar canviant. La fan canviar els autors que ja dominen les formes preexistents i les adeqüen o milloren. És indissociable i subalterna del tema. Sentir, per exemple, Sílvia Pérez Cruz cantant en català amb un to aflamencat, renova el missatge i el fa amable i comprensible al oient català. Quė ha passat? La cantant ha introduït una petita variant en una forma motl coneguda. En aquest sentit, momentàniament, la forma ja no ho seria tan de subalterna.

Ja es veu que de qualsevol cosa en pots fer un relat.

El tema trobo que té molt interès: si per un costat podem caure en el manierisme i l'afectació, per l'altre podem caure en l'aridesa ( per exemple, en el teu relat sobre les lleis de Morgan).

La meva opinió personal és que el primer és la claredat, no només en les frases, també en el sistema narratiu usat. La poesia pot sortir sola, però millor no anar-la a buscar o serem a la cosa de l'afectació. Tampoc cal rebutjar-la, el principal d'un relat és l'impacte emocional que provoca i per provocar aquest impacte es poden fer servir tots els recursos, incloent-hi l'humor. el sarcasme o la grolleria. No tot son flors i violes, l'escriptura ha de ser com la boxa i pegar ben fort.

Té raó en Josep Pla, s'ha de escriure amb claredat, però cal no caure a l'aridesa i l'avorriment, la literatura no és un treball acadèmic. Apol·lo i Dionís han d'anar barrejats, el tema és només quin dels dos predomina. L'accent, l'èmfasi en un o altre és el que marca la diferència. Usar un sol procediment és caure en un vici. Ja ho deia Aristòtil: la virtut és un punt mitjà entre dos vicis. Ho son tant l'aridesa com l'afectació. Cal trobar un equilibri, ha de sortir de la naturalesa del relat i de l'impacte que l'autor vol provocar. El principal és l'emoció, un tractat àrid i científic no la provoca, un escrit afectat provoca rebuig.