Déus entre nosaltres

Déus entre nosaltres, per Joan Alemany


Acorrufat al carreró fosc, el pèl negre com la sutja l’amagava de la canalla que li anava al darrere, tot llençant-li pedres i pals entre crits i rialles. En passar de llarg, va fugir en direcció contrària sense pressa, amb el pas orgullós, el cap ben alt i la cua tesa com un ciri. El mur que tancava el parc li va semblar un bon lloc per descansar, protegit de la mainada esvalotada, i s’hi va enfilar amb un bot poderós. En breu, la nit cauria sobre teulades i carrers i l’obscuritat el protegiria com una càlida flassada.

Els humans, sempre tan enganyats! Mentre es llepava les peülles, pensava en els seus avantpassats que, venerats en temples durant mil·lennis com a déus d’atzabeja, hui eren, si de cas, la passió dement de velletes solitàries. Perseguits com a dimonis de l’Avern, gairebé exterminats, la seua caiguda va obrir un dia la porta a la Pesta Negra. I ni tan sols allò els va mudar l’enteniment.

Com podien estar tan equivocats? No eren missatgers de la Mort, ni amulets de la mala sort: eren els déus del Coneixement i, per supersticions sense fonament, la Humanitat només havia estat mereixedora d’heretar la Ignorància. Qui podia entendre que fóra un ratolí el més gran heroi, el model a seguir, la marca de l’èxit i els gats, en canvi, els eterns vilans, els enemics grollers, els perdedors perpetus?

Es va fregar la cara, va estirar l’esquena i es va esmolar les ungles al tronc de la vella morera que ombrejava el mur. Retallat contra la lluna, va miolar, desafiant, a la ciutat silenciosa. De sobte, va ensumar la flaire d’una femella que rondava pels voltants però va saber desaparèixer aviat. Era bona. Pagaria la pena buscar-la a l’endemà. Amb el cap sobre les potes davanteres, panxa a terra, es va pentinar els bigotis amb la llengua i va tancar els ulls. Abans d’adormir-se, va pensar que, potser, començava a merèixer una mica de bona sort.