Desitjos

Els Nadals de la meva infància començaven invariablement amb l'arribada a la llibreria dels famosos almanacs de l'editorial Bruguera. Els Pulgarcito, Tiovivio, D.D.T.s d'aquelles dates eren més gruixuts que els setmanals. Les historietes eren més llargues i arribaven a ocupar dues pàgines. Hi havia les històries de dibuix més elaborat del Sheriff King, ambientades en paisatges nevats, algun clàssic literari adaptat al còmic i algun conte de Nadal, no només el famós de Dickens, que impressionava poderosament la meva ment infantil, si no també relats d'Andersen, els germans Grimm o altres mestres del gènere. No podia falta la inevitable referència a l'any que s'acabava simbolitzada per un vellet venerable amb una barba blanca que li arribava fins als peus i un rellotge de sorra a la mà. L'any nou era dibuixat com un nadó somrient en la seva cabasseta.

Aquestes dates són una invitació permanent a la nostàlgia. Només faltaria la neu per aconseguir un efecte encara més regressiu. Normalment fa fred al carrer i l'ambient general, propiciat per la publicitat, ens embolcalla en una mena de teranyina sentimental que ens produeix una nostàlgia embafadora. No saps si aquesta sensació d'enclaustrament individual és producte de la gran conspiració involucionista o la constatació rutinària, repetida del pas del temps simbolitzada en el canvi de calendaris. El cert és que t'agafa una mena de nyonya existencial, profunda, transcendent, que et porta a implorar l'acabament d'aquest període d'exaltació del passat i l'arribada de les llargues, inacabables, però salvadores jornades d'hivern, expectants de futur. En mig del gran parèntesi d'aquestes dies reflexionem, ens sincerem, diem o escrivim coses que, insignificants pels demés, ens varen colpir, impressionar en el seu moment. La calma és estàtica, pesant. Els carrers queden immersos en un halo de silenci aclaparador.

La saviesa acumulada en aquests instants de reflexió ens podrà servir en l'any que comença. O no. Som animals de costums i ens costa molt de canviar. Gran cosa serà que ens posem d'acord amb nosaltres mateixos i decidim de comú acord cap a on tirar. Amb entrebancs, amb neguits, pot ésser amb amargor però amb una ferma voluntat d'avançar, gaudint de les coses bones de la vida, rient-nos dels moments absurds, ridículs de l'existència, cultivant la ironia, una planta de fruit agredolç però que no para de créixer al llarg de la nostra vida. I sobre tot, donant, regalant sense esperar res a canvi, sense confiar en que la balança dels afectes quedi equilibrada, sense convertir-nos en esclaus de l'afalac extern. Que els déus, o la fortuna, o l'atzar proporcionin salut a tots els lectors, que tot el demés està al seu abast..