Desengany

Unes sabates de taló d’agulla estilitzaven encara més unes cames perfectes en llargària i mides, unides a uns malucs proporcionadíssims, tot dins d’uns texans de pitillo que acollien l’anatomia femenina com si els haguessin fet a mida; per descomptat, les paraules “cel•lulitis” o “cartutxeres” no s’adeien en cap cas a aquestes extremitats inferiors. La cintura dels pantalons acollia les vores d’una brusa a quadres, les costures de la qual ja havien de veure-se-les amb uns pits que convidaven als somnis més voluptuosos, unes rodoneses d’una geometria euclidiana impecable. Però si la pronunciada regatera atreia els ulls libidinosos, el millor encara estava per arribar: la mascareta, d’ús obligatori per culpa de la pandèmia, destacava de la cara l’única cosa que no tapava, uns ulls grans i negres com l’atzabeja, d’una força hipnòtica que segrestaven la voluntat de qualsevol que caigués en la seva mirada. Malgrat que quasi entrellucava el cutis de la noia, s’adonà que el color colrat de la seva pell, coronada per un cabell fosc, lluent i llis com el d’una geisha, aportava la cirereta de l’exotisme que alterava, si no anul•lava, els sentits de qualsevol mascle que l’observés. Aquella criatura d’una bellesa engrescadora et reconciliava amb un Déu Creador, que cap dels artistes més inspirats haurien ajuntat tants elements sublims per aconseguir una obra d’art com aquella fisonomia.
La descobrí mentre s’acabava les postres a la cantina de la facultat. La cullereta curulla de crema catalana va interrompre el seu recorregut cap a la boca quan el cervell va donar preferència als estímuls excitants que li arribaven de la contemplació de la xicota per davant dels que li dictaven les papil•les gustatives. Finalment, reaccionà quan va veure que s’asseia en una taula al costat d’una columna, penjava la jaqueta al respatller de la cadira i es desfeia de l’empipadora protecció, disposada a fer un àpat com qualsevol dels presents. Ara que la tenia localitzada, va pensar que l’eliminació de la mascareta li permetria veure, encara que fos fugaçment, una boca finíssima i un nas de Cleopatra que arrodonirien la resta d’exquisideses que conformaven aquell cos escultural.
S’aixecà amb la màxima naturalitat possible, agafant la safata sense que dringuessin cap dels seus components, prest per deixar-la en el moble on es classificaven les deixalles. La sort estava de la seva banda perquè ella seia al cantó oposat d’on es dipositaven els plats, permeten que la visual tingués accés directe a la seva cara. Malauradament, el got de vidre no aterrà al seu destí i anà a petar al terra per culpa d’una inclinació sobtada de la safata, moviment maldestre que tenia un origen claríssim: la boca, oculta fins feia una estona, era com la d’un rap de dimensions oceàniques, amb uns llavis molsuts que deixaven ridículs els de Carmen de Mairena, i unes corcades dents de cavall que no filtrarien ni els pinyols d’oliva de tan separades com estaven; per més inri, la llengua, que va resseguir els llargaruts incisius groguencs de tabac mentre recollia fragments de fideus a la cassola, com qui passa el plomall de la pols pel relleu irregular d’un bibelot, era d’un vermell més propi d’un rèptil bífid en zel que d’un ésser humà, per més estrafet que fos aquest darrer. I rematava l’espectacle un nas xato amb uns narius d’èquid que convidaven a l’esbufec espasmòdic. Fet i fotut, aquesta visió dantesca afectà l’equilibri del seu vas, l’espetec del qual centrà l’atenció de quasi tots els comensals. Avergonyit, demanà escombra i recollidor, debades perquè un cambrer s’apropà de seguida a fer el fet.
Abans de sortir rabent per la porta, tingué temps de mirar de gairell el riure burleta de la finalment decebedora fèmina, una acció en la qual es conjugaven una bocassa oberta com si badallés, unes dents tan mal posades com les peces del dòmino en acabar la partida, una llengua afilada cap enfora com la d’un camaleó atrapant un insecte, i uns narius dilatats com els d’un drac escopint foc, tot plegat rematat per un so gutural agut tan feridor per a l’oïda com per a l’autoestima de qui anava adreçat.
Una vegada al carrer, quan es creia asserenat, un inquietant pensament li vingué al cap: a aquella dona no l’oblidaria mai.