Cercador
Dec ser un mal català.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
El títol d'aquest assaig és també el d'un comentari al relat de Jomagi (sí, aquell relataire que somriu mefistofèlicament des del seu perfil) "EL DARRER VIATGE", comentari que reproduiré parcialment:
"Jo dec ser un mal català perquè, quan llegeixo expressions com 'desfeta política, social i cultural', 'circ absurd i miserable' o 'fastigós i apestós és escriure sobre aquesta dissortada Catalunya del 2024', em pregunto si hi ha algun error i, en realitat, es vol al·ludir a la Catalunya de Felip V o de Franco.
Dec ser un mal català, perquè el meu posicionament polític, reflectit en el relat 'Jo confesso' (26/09/2023), és abans de classe que nacional; seguint en clau d'humor, abans seria 'progre' que 'indepe', si ambdues coses fossin incompatibles. Respecto l'independentisme (només faltaria!) però jo només he estat un independentista conjuntural.
Pel que fa al comentari 'LA DESFETA HA COMENÇAT' al meu relat 'Negrates i moros de merda', on el titlles de 'poc crític i força demagògic', només pretenc aclarir-te tres coses:
És veritat que fa deu anys que resideixo a València, però cada tres o quatre mesos pujo a Barcelona, l'última vegada va ser del dia 13 al 23; així que no t'ha d'estranyar que el diumenge 18 fullegés El Periódico en un bar.
Sóc ateu, en part gràcies a haver patit vuit anys als Maristes de Sants, o sigui que, si demano 'permissivitat per la religió de l'Islam' ho faig des de la defensa d'un Estat realment laic i aconfessional, no pas 'des d'un amor religiós catòlic'.
Quan parles de 'una pressió demogràfica aclaparadora, llargament desitjada políticament', he de dir que sembla que et refereixis al País Valencià i, més concretament, a la ciutat de València, on l'ús del valencià (la variant dialectal catalana que es parla a València) és molt minoritari. Aquí el conflicte no ve dels africans sinó dels hispanoamericans, singularment de colombians i equatorians, que arriben amb la idea que parlant espanyol no tindran cap problema... i realment és així, perquè l'única defensa del valencià, que seria l'escolarització dels fills en aquesta llengua, ha estat bloquejada pels governs municipal i autonòmic del PP i Vox, que deixen en mans dels pares la decisió sobre la llengua vehicular."
Abans de seguir, i en relació amb el títol del relat "Negrates i moros de merda", he de dir que primerament se m'havia ocorregut el títol "Negrates i moros", ja prou provocador, i el vaig voler arrodonir afegint "de merda", qualificatiu inspirat en el personatge el moromierda del còmic Makinavaja, el último choriso, creat pel malaguanyat ninotaire Ramon Tosas "Ivà" en el setmanari El Jueves.
Ignoro si la perfecció de la catalanitat tindrà a veure amb la procedència dels vuit cognoms dels avis. Si és així, m'hauré de conformar amb una catalanitat imperfecta, perquè només set són catalans i un castellà. Els set catalans, ordenats alfabèticament, són Botines, Font, Nogués, Mañé, Poch, Riambau i Rossell, i el castellà és Espinosa de los Monteros, segon cognom de l'avi patern. No cal que afegeixi que Joan Colom (Juan Palomo, quan escric en castellà) és només el meu àlies.
Si la catalanitat ve donada per la proximitat al primer lloc, en la classificació dels ciutadans de Catalunya en cinc categories, que acostumen a fer alguns mitjans atenent els sentiments de pertinença a Catalunya i a Espanya, i que són "1- Exclusivament català", "2- Més català que espanyol", "3- Igual català que espanyol", "4- Més espanyol que català" i "5- Exclusivament espanyol", jo em situo en la 2. Així que no em sento desvinculat del tot a Espanya; i una cosa important: seguiré referint-me a Espanya, i no a l'Estat Espanyol, perquè és més curt.
Sent més aviat "de ciències" que "de lletres", no presumiré d'historiador. Únicament vull que conegueu la meva particular versió de la Història d'Espanya:
Hispània ("terra de conills", segons els fenicis) és un terme que fa referència a la península Ibèrica. Els romans la van dividir primerament en dues províncies, Hispània Citerior i Ulterior, i més tard aquesta segona es subdividí en Hispània Bètica i Lusitània, mentre que la primera passà a anomenar-se Hispània Tarraconensis. No fou fins al Regne Visigot de Toledo que Hispània (llavors anomenada Spania i finalment Espanya) s'unificà, abastant tota la península a més la Septimània (les actuals Catalunya Nord i Occitània sud-oriental). El territori peninsular sota el domini musulmà (domini que es caracteritzà per la seva tolerància envers cristianisme i judaisme) rebé el nom d'Al-Àndalus i, de representar-ne la pràctica totalitat, anà en regressió al llarg de vuit segles, sota la pressió dels regnes cristians. La batalla de Las Navas de Tolosa (1212) s'ha volgut veure interessadament com una prefiguració de la unitat hispana, amb la col·laboració dels exèrcits dels regnes de Castella i Lleó, a punt d'unificar-se, de la Corona d'Aragó, de Navarra i de Portugal. Però aquest últim regne seguí el seu propi camí i la unitat territorial dels altres tres en un Estat, tal com el concebem ara, no es produí fins cinc-cents anys més tard, amb la instauració de la dinastia Borbònica: els anomenats Reis Catòlics no eren més que dos sobirans (ambdós de la casa castellana Trastàmara) cadascun dels quals seguí governant el propi regne després de la seva unió matrimonial, i els de la dinastia Habsburg no foren més que sobirans que regnaven alhora en dos regnes, Castella i Aragó, i en tots dos havien de jurar les respectives lleis; més que Reis d'Espanya, com sí que ho van ser els Borbons (i encara ho són, amb menys atribucions), els Habsburg eren Reis de les Espanyes.
Els catalans podem acceptar o no ser espanyols, però juntament amb castellans, bascos i gallecs portem tres segles suportant els mateixos governants i circulant lliurement per tot el territori, cosa que crea lligams de solidaritat. La massiva migració d'andalusos a Catalunya dels anys cinquanta i seixanta va plantejar problemes d'integració, però sense aquella mà d'obra el nostre desenvolupament industrial no hauria estat possible. Potser és per això que, quan en alguna concentració he sentit allò de "boti, boti, boti, espanyol el qui no boti", m'he mantingut amb els peus ben clavats a terra; i quan algun relataire parla d'"aquesta maleïda Espanya" o pel carrer llegeixo pintades de "puta Espanya", em sap greu.
Dit sigui tot això sense ànim de molestar ningú.
"Jo dec ser un mal català perquè, quan llegeixo expressions com 'desfeta política, social i cultural', 'circ absurd i miserable' o 'fastigós i apestós és escriure sobre aquesta dissortada Catalunya del 2024', em pregunto si hi ha algun error i, en realitat, es vol al·ludir a la Catalunya de Felip V o de Franco.
Dec ser un mal català, perquè el meu posicionament polític, reflectit en el relat 'Jo confesso' (26/09/2023), és abans de classe que nacional; seguint en clau d'humor, abans seria 'progre' que 'indepe', si ambdues coses fossin incompatibles. Respecto l'independentisme (només faltaria!) però jo només he estat un independentista conjuntural.
Pel que fa al comentari 'LA DESFETA HA COMENÇAT' al meu relat 'Negrates i moros de merda', on el titlles de 'poc crític i força demagògic', només pretenc aclarir-te tres coses:
És veritat que fa deu anys que resideixo a València, però cada tres o quatre mesos pujo a Barcelona, l'última vegada va ser del dia 13 al 23; així que no t'ha d'estranyar que el diumenge 18 fullegés El Periódico en un bar.
Sóc ateu, en part gràcies a haver patit vuit anys als Maristes de Sants, o sigui que, si demano 'permissivitat per la religió de l'Islam' ho faig des de la defensa d'un Estat realment laic i aconfessional, no pas 'des d'un amor religiós catòlic'.
Quan parles de 'una pressió demogràfica aclaparadora, llargament desitjada políticament', he de dir que sembla que et refereixis al País Valencià i, més concretament, a la ciutat de València, on l'ús del valencià (la variant dialectal catalana que es parla a València) és molt minoritari. Aquí el conflicte no ve dels africans sinó dels hispanoamericans, singularment de colombians i equatorians, que arriben amb la idea que parlant espanyol no tindran cap problema... i realment és així, perquè l'única defensa del valencià, que seria l'escolarització dels fills en aquesta llengua, ha estat bloquejada pels governs municipal i autonòmic del PP i Vox, que deixen en mans dels pares la decisió sobre la llengua vehicular."
Abans de seguir, i en relació amb el títol del relat "Negrates i moros de merda", he de dir que primerament se m'havia ocorregut el títol "Negrates i moros", ja prou provocador, i el vaig voler arrodonir afegint "de merda", qualificatiu inspirat en el personatge el moromierda del còmic Makinavaja, el último choriso, creat pel malaguanyat ninotaire Ramon Tosas "Ivà" en el setmanari El Jueves.
Ignoro si la perfecció de la catalanitat tindrà a veure amb la procedència dels vuit cognoms dels avis. Si és així, m'hauré de conformar amb una catalanitat imperfecta, perquè només set són catalans i un castellà. Els set catalans, ordenats alfabèticament, són Botines, Font, Nogués, Mañé, Poch, Riambau i Rossell, i el castellà és Espinosa de los Monteros, segon cognom de l'avi patern. No cal que afegeixi que Joan Colom (Juan Palomo, quan escric en castellà) és només el meu àlies.
Si la catalanitat ve donada per la proximitat al primer lloc, en la classificació dels ciutadans de Catalunya en cinc categories, que acostumen a fer alguns mitjans atenent els sentiments de pertinença a Catalunya i a Espanya, i que són "1- Exclusivament català", "2- Més català que espanyol", "3- Igual català que espanyol", "4- Més espanyol que català" i "5- Exclusivament espanyol", jo em situo en la 2. Així que no em sento desvinculat del tot a Espanya; i una cosa important: seguiré referint-me a Espanya, i no a l'Estat Espanyol, perquè és més curt.
Sent més aviat "de ciències" que "de lletres", no presumiré d'historiador. Únicament vull que conegueu la meva particular versió de la Història d'Espanya:
Hispània ("terra de conills", segons els fenicis) és un terme que fa referència a la península Ibèrica. Els romans la van dividir primerament en dues províncies, Hispània Citerior i Ulterior, i més tard aquesta segona es subdividí en Hispània Bètica i Lusitània, mentre que la primera passà a anomenar-se Hispània Tarraconensis. No fou fins al Regne Visigot de Toledo que Hispània (llavors anomenada Spania i finalment Espanya) s'unificà, abastant tota la península a més la Septimània (les actuals Catalunya Nord i Occitània sud-oriental). El territori peninsular sota el domini musulmà (domini que es caracteritzà per la seva tolerància envers cristianisme i judaisme) rebé el nom d'Al-Àndalus i, de representar-ne la pràctica totalitat, anà en regressió al llarg de vuit segles, sota la pressió dels regnes cristians. La batalla de Las Navas de Tolosa (1212) s'ha volgut veure interessadament com una prefiguració de la unitat hispana, amb la col·laboració dels exèrcits dels regnes de Castella i Lleó, a punt d'unificar-se, de la Corona d'Aragó, de Navarra i de Portugal. Però aquest últim regne seguí el seu propi camí i la unitat territorial dels altres tres en un Estat, tal com el concebem ara, no es produí fins cinc-cents anys més tard, amb la instauració de la dinastia Borbònica: els anomenats Reis Catòlics no eren més que dos sobirans (ambdós de la casa castellana Trastàmara) cadascun dels quals seguí governant el propi regne després de la seva unió matrimonial, i els de la dinastia Habsburg no foren més que sobirans que regnaven alhora en dos regnes, Castella i Aragó, i en tots dos havien de jurar les respectives lleis; més que Reis d'Espanya, com sí que ho van ser els Borbons (i encara ho són, amb menys atribucions), els Habsburg eren Reis de les Espanyes.
Els catalans podem acceptar o no ser espanyols, però juntament amb castellans, bascos i gallecs portem tres segles suportant els mateixos governants i circulant lliurement per tot el territori, cosa que crea lligams de solidaritat. La massiva migració d'andalusos a Catalunya dels anys cinquanta i seixanta va plantejar problemes d'integració, però sense aquella mà d'obra el nostre desenvolupament industrial no hauria estat possible. Potser és per això que, quan en alguna concentració he sentit allò de "boti, boti, boti, espanyol el qui no boti", m'he mantingut amb els peus ben clavats a terra; i quan algun relataire parla d'"aquesta maleïda Espanya" o pel carrer llegeixo pintades de "puta Espanya", em sap greu.
Dit sigui tot això sense ànim de molestar ningú.
Comentaris
-
SENYOR COLOM...[Ofensiu]jomagi | 01-09-2024
Voldria demanar-li que s'assossegui una mica...
Les coses no tenen més importància que la que un els hi vol o pot donar...
Les seves hipèrboles historiciste hipertextuals a l'estil Laurence Sterne són relatives del tot i no porten a cap lloc...
Li ho diré d'una altra manera perquè vosté m'entengui; per exemple els seus comentaris tenen una musicalitat de fondo carrincló a l’estil Rocio Jurado, Antonio Molina, Francisco o Maria Dolores Pradera...
Quan contràriament, els meus paràmetres són molt més amplis, tant, que puc dir-li que van des del Vespro della Beata Vergine de Monteverdi fins Ghost Again de Depeche Mode...
Com veurà som força més antagònics del que vostè es pugui imaginar.
jomagi. El mefistòlic.
-
Trist[Ofensiu]Gardenia | 01-09-2024 | Valoració: 1
Es trist veure que tenim relators en la pell fina.... soc d'escriure poc i llegir molt... no anem be, no, no
Soc seguidora de Jomagi i crec que toca temes molt interessants i que no tothom te lo que te que tenir per parlar-ne. Estem en un país de pandereta, sols ens donen "PAN Y CIRCO" i tots contents... no, no en tenim pro ???
Passiu bé
Salutacions -
Els Manaments de la Llei Identitària[Ofensiu]kefas | 01-09-2024
Tens exèrcit? No? Llavors no cal que t'ho plantegis. La milícia és qui protegeix els manaments i els conserva vius.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Danys col·laterals.
- Vint nanoocurrències sobre SENSE SENTIT (carència d'algun sentit perceptiu).
- Dec ser un mal català.
- El Sr. Perfecte Deulofeu.
- Més sobre immigrants.
- Tres cançons.
- Estranger, estrany o desconegut?
- Negrates i moros de merda.
- Vint nanoocurrències sobre L'ESGLÉSIA.
- Vint nanoocurrències sobre GARGOTS.
- Compte amb el sol!
- El pinyó maleït.
- Vampirs.
- Història apòcrifa.
- Amèrica i els americans.