De pensament, paraula, obra i omissió

Intento no mirar-la, però no puc. De reüll la repasso i acte seguit, em maleeixo de pensament. No em vull reprimir, però he de fer-ho. Vull acostar-m’hi, però estic obligat a frenar. M’he de controlar i sé que en sóc capaç. La veu interior em diu que els desitjos s’han de complir, però de seguida s’apressa a dir-me que no totes les passions es poden culminar. I això m’embogeix... i no de follia precisament, sinó d’excitació.

“Ei Marta, vols quedar després de la feina i... vius sola, oi?”; potser això és massa directe. Crec que seria millor abordar-la subtilment, que les mirades coincideixin per «accident» i que després saltin les espurnes. Crear un moment oportú, potser després d’una reunió i, amb l’excusa, entregar-li un document qualsevol i tocar-li suaument un dels dits. Fer que les pells es toquin en un frec ràpid i volàtil, però que l’energia despresa li recorri tot el cos i per un instant, quedi bocabadada del que podria arribar a ser un contacte físic en plena acció. Li estiraria els cabells, perquè segur que li plau que la dominin. La miraria amb supèrbia, perquè segur que li agraden els homes altius i segurs d’ells mateixos. I la faria claudicar de gestos i vocabulari mentre fem sexe, perquè fes i em digués el que vull sentir, ja que segur que és això el que ànsia que passi quan un home la toca. I en l’últim petó abans d’explotar, li diria que és especial. Ella només gemegaria, se li il·luminarien els ulls creient-se aquesta mitja veritat i, abans que decaigués el clímax, li faria prometre que segellés els llavis per evitar-me qualsevol mal de cap. I ella em faria cas. Ho faria, perquè voldria repetir.

Però em tinc per un home amb temprança prou forta per afrontar les vicissituds de la vida i no perdre mai de vista el meu únic objectiu: no tornar-la a cagar! Així doncs, simplement la contemplaré, simplement la saludaré capbaix i simplement intentaré no fer soroll quan vagi al lavabo i em toqui pensant amb ella.


Mercy