Davant del cos de guàrdia.

Un relat de: David Gómez Simó
Ja era fosc quan el capità va sortir del cos de guàrdia i va començar a caminar en silenci i les mans a l'esquena entre les fileres de soldats que esperaven arrenglerats. Tremolaven pel fred i el neguit de l'espera, però, sens dubte, el que més els angoixava era la figura del caporal que fins feia un moment els havia inspeccionat aleatòriament com si fossin bestiar: els havia fet ensenyar les dents, els havia palpat les cames i mirat la sola de les botes, els havia tret les gorres i buscat entre els cabells, mentre murmurava entre dents: bultos, bultos.

Un moment abans, se sentien els crits amenaçadors dels soldats que miraven l'escena des de dalt de l'arc que separava el patí d'armes de la resta de la caserna. Ara, també entre les mules de la quadra s'havia fet el silenci.

El capità seguia estudiant als joves vestits de verd. Volia triar bé les primeres paraules que diria. Havien de ser fermes, demostrar el seu poder.

- Tu, soldado, como te llamas.

- Ot, mi capitán.


El capità va fer cara de sorpresa. Va apropar-se a la cara del noi fins a gairebé tocar-li el nas.

- ¿Cómo has dicho, soldado?

- Ot, señor.

- ¿Y que cojones es Ot?

- Ot, como el mago de Cavall Fort, mi capitán.


L'oficial va buscar al seu voltant. Un soldat palplantat a la porta del cos de guàrdia amb el fusell creuat davant del pit, va fer un pas endavant.

- Permiso para hablar, mi capitán. El soldado dice llamarse Oto, como el personaje de un tebeo, El caballo fuerte.

El capità va començar a riure.

- ¿Oto? ¡Oto! Pero que nombres más feos que os ponéis los catalanes, ¡cojones!.

La rialla va esclatar amenaçadora entre els soldats que miraven l'escena de lluny. El caporal va endur-se un dit a l'ull i va fer un mig somriure al noi que havia empal·lidit.

- Lo tienes claro, chaval. Con ese nombre vas a sacar más mierda de las cuadras de la que cagan las mulas. ¡Cabo!, lléveselos y trátenlos bien está noche, no quiero oir lloros.

En formació, els soldats desfilaren per sota l'arc. Alguns ja ploraven.

Comentaris

  • Tan ben escrit que fa por[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-03-2014 | Valoració: 10

    Crec que ho has escrit tan bé, amb tan detall i tanta realitat que fa por només de pensar-hi. Tots tenim ben present el primer dia de mili (el meu va ser semblant, a les sis del matí i amb un capi`ta metge borratxo perdut). Prosa propera, directa, transparent. Una abraçada.

    Aleix

  • Ben contat![Ofensiu]
    F. Arnau | 17-03-2014

    Ben contat, David!

    Històries de la "puta mili", que la gent jove no pot ni imaginar-se, però que són tan certes com que som ara ací...

    Recorde que s'atipaven d'anomenar-nos "polacos". Sí, també a nosaltres els valencians, encara que alguns dels meus paisans o neguen, dient que a ells els deien txecs... Serà que aquella gent distingia la diferència lingüística entre les dues variants de la mateixa llengua? La veritat és que ho dubte... Almenys a mi, al Sàhara al 1975 em posaven al mateix sac de tots els "polacos".

    Tots érem uns... El mateix que ara!

    Una abraçada!

    FRANCESC

  • Ja fa uns quants anys...[Ofensiu]

    Ja fa uns quants anys que es va suprimir el servei militar...
    Vaja! Em semblava recordar que feia més anys. Acabo de mirar-ho al Google i l’últim any va ser el 2001. El 2002 va passar a ser professional...?
    De totes maneres aquest tractament despectiu encara, encara el notem...
    —Joan—

  • la mili[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 12-03-2014

    Que bé que això ja formi part de la història! Vaig estar tants anys enviant cartes a cosins, amics, germà... que feien la mili. Que bé que ara ho puguis explicar així, fent-nos somriure.

  • Ben retratat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 12-03-2014

    Un bon relat on, mitjançant un diàleg que deixa ben retratat el capità anticatalanista enfront el submís soldat ras català, queda ben palès l'odi que van manifestar molts militars espanyols cap a tot allò que vingués de terres catalanes. El trist de tot plegat és que aquest sentiment encara segueix vigent.
    Fragments de la història que fan posar els pèls de punta.
    Molt bé!

  • Bon relat![Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 12-03-2014 | Valoració: 10

    Durs temps pels catalans aquestos! Personalment jo no crec que hagués aguantat cap d'aquest interrogatoris i aquestes burles tan cruels. Malauradament, són part de la nostra història i això, potser és el mínim que podia passar a qualsevol que anés en contra del règim o inclús, simplement per fet de dir-se d'una determinada manera com reflexes en el mateix relat. Felicitats pel relat! Dóna per reflexionar :)
    Edgar

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de David Gómez  Simó

David Gómez Simó

92 Relats

511 Comentaris

124296 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
I si us plau, Bloom, estigues atent a aquest detall:
no omplis la casa de mobles i d'altres objectes,
si us plau, guarda espai per a la bellesa,
perquè la bellesa hi càpiga: una escletxa a la dreta
de qui entra, per exemple.
Que les coses belles siguin el teu lloc de vigia;
doncs el món, com qualsevol altra cosa,
només es torna bell quan per la bellesa és mirat.

Un viatge a l'Índia
Gonçalo M. Tavares