Un encontre inesperat.

L’aire de l’estança s’impregnava de la música d’Enya, A day whitout rain, barrejada amb aroma de menta fresca i el suau toc de llimona que dimanava de l’essència emulsionada en l’oli de massatge.

Raquel amassava els músculs del coll seguint la música. Els llargs dits treballaven amb el virtuosisme d’un director d’orquestra, talment com si fossin ells els que ordenaven quan i com havia de sonar la peça. La carn de l’home que jeia nu i de bocaterrosa a la llitera, fluctuava al compàs imposat per la massatgista.

Però ella no era allà. Les mans treballaven soles amb la inèrcia de la música.

Així que va entrar el client el reconegué. Tot i la foscor del portal, la por i el dolor del moment. Aquell malparit era qui la va violar tres anys enrere.

Ell no l’havia reconegut. Segur. L’hi havia notat als ulls mentre es despullava del tot, sense fer cas del cartell que hi havia a recepció: «Aquí els massatges es fan amb la roba interior ficada. Respecteu-ho». No va dir-li res. Quan va estar ajagut de bocaterrosa va obrir el calaix del moble i se’l va guardar a la butxaca.

Enya havia deixat pas a Kitaro i el seu Earth Born. Era el moment de canviar la cadència del massatge.

—Gira’t —va dir-li.

L’home es tombà de panxa enlaire amb el membre erecte i un somriure murri als llavis.

Raquel començà a amassar les cervicals en la nova posició seguint el ritme de la música. Ell obrí els ulls i veié que la noia observava seriosa la titola sense deixar de treballar.

—Ara serà tota teva, puteta —digué.

Abans que pogués reaccionar, Raquel deixà el coll, feu dues passes endavant, agafà amb la mà esquerra el capciró i amb la dreta va treure el cúter de la butxaca de la bata. L’alçà en l’aire i mirà als ulls de l’home.

—Encara no en coneixes, cabró?

D’un sol tall, seccionà el membre. Un doll de sang li esquitxà la cara mentre l’home xisclava com un garrí.

Kitaro feia sonar les campanes quan Raquel va llençar a un costat el tros de carn, perfectament coordinada amb la música.