En la mar com en el cinema.

En Culdepalangana s'havia dormit entre les cuixes de la peixatera. Li agradava aquella dona que li acaronava els rinxols amb dits gruixuts i aspres. L'olor de mar que desprenia li portava records de quan la mare el rentava dins d'un gibrell a la porta de casa i els pescadors passaven amb els cabassos plens de peix per vendre'ls a la llotja. «Senyora, que al nen li quedarà el cul com una palangana! Què ja no cap aquí dins!», cridaven entre rialles. Ell, els mirava embadalit com si fossin l'Estiuart Granger i en Rober Tailor a Tots els germans eren valents.

Així que podia fugir de les faldilles de la mare corria a la platja a tirar de les xarxes. No li feia fàstics a la feina, encara que no aixequés un pam de terra, i gaudia barrejant-se amb els homes fets en mil temporals. Per ells, veure aquell nen anant d'un lloc a l'altre era un estímul per animar el dia.

Amb els ulls plens de fantasies, en Culdepalangana era incapaç d'endevinar els sacrificis de la vida dels pescadors. Ell, tan sols hi veia peixos, xarxes i tresors. Balenes que passaven a prop de les petites barques, cuiners que cantaven als nens asseguts en la proa del vaixell. A l'Ann Blyth i els seus ulls d'ametlla i totes les meravelles que el mar amagava més enllà de l'horitzó.

Però el pare va canviar de feina. Un vent poc propici els va arrossegar terra endins on la remor de les onades quedava reservada al cinema de la parròquia i les estrelles havien deixat de ser la guia que el conduiria per camins sense traçar. Per això la peixatera, amb el seu perfum de bacallà en remull, i unes natges poderoses va esdevenir el port on amarrar els somnis d'infantesa.