Mateu Garcés, detectiu privat

M’aturo al llindar de la porta i faig una llambregada dins la cambra.

La rossa, per descomptat, segueix allà. Dempeus davant la finestra des d’on m’ha fet el senyal pactat.

He pujat lleuger com una guineu, però els trets s’han avançat. Dos de seguits i un de solitari mig minut després. Per un moment he temut que el marit hagués sospitat d’ella i l’hagués pelat. Però anava errat. La rossa ha pres venjança per les banyes suportades tant de temps.

Comencen a obrir-se les portes del replà i un munt de veïns encuriosits pel soroll treuen el cap. I el tornen a amagar en veure un paio amb barret i pistola davant del tercer-segona. Un paio que sóc jo, en Mateu Garcés, detectiu privat. Un tanoca fàcil d’engalipar per una rossa de llàgrima fàcil.

Ho veig clar quan ella fa un crit eixordador i surt corrents de la cambra. Topa amb mi i gairebé en fa caure per terra. Com si no em conegués, com si no hagués vingut fa dos dies a demanar ajut per atrapar al seu marit infidel en aquell pis rellogat.

Entro a la cambra i observo el cadàver sense tocar res. Té dos forats al pit i un als ous. Mortal de necessitat.

Puc sentir les sirenes dels mossos d’esquadra que els veïns han avisat. Haig de marxar, no sigui que em vulguin encolomar el mort.

Faig el gest de ficar la pipa a la butxaca de la gavardina quan toco quelcom pesat i calent. Una pistola petita. Feta servir. I ara amb les meves empremtes.

El crit d’una senyora abillada amb sabatilles, una bata apelfada i bigudins al cap, trenca l’encís. Ara sí que he llepat.