El teu nom és vent.

El teu nom fet alè t’acarona l’orella des de la darrera. Les vocals s’enfilen pel lòbul i llisquen fins als llavis entre oberts en un bes voluptuós, mentre les consonants cerquen les parpelles que tremolen bressolades per una r juganera.

«T’estim», diu fluixet, allargant la m com si fos construïda amb mil ponts que us uneixen en una carícia enredada en el cabell. I en el silenci que l’acompanya ressona les paraules dites quan entrellaçàveu els dits damunt la taula del restaurant, entre plats plens de menges oblidades.

Les síl·labes rodolen des dels seus llavis al teu coll, l’encerclen i escriuen el nom que t’identifica. Allí i queden durant uns segons, un collar de maragdes sonores que segueix el seu camí entre l’escot ofert pels botons descordats de la camisa. Mentre l’eco del mot enredat en el cabell s’ha deixat anar, ha baixat tot resseguint la columna i t’ha abraçat en arribar a la cintura.

A fora de vosaltres dos el món gira amb pas segur i constant, mentre un vent ple de paraules cenyeix els racons del teu cos, fent que s’erici el borrissol vençut per la carícia.