L'ombra en un carrer fosc.

Les ombres han tornat. Passegen la seva alçada desproporcionada pels carrers mal il·luminats cercant als curiosos, als temeraris.

Quan era més jove, m'agradava creure que havia trobat la manera d'observar-les sense ser vist amagant-me rere les cortines de l'habitació on dormia. Deixava el porticó entreobert, corria una mica la cortina i observava entre els testos els moviments que feien les ombres pel carrer. Amb el temps, vaig envalentir-me i m'asseia en una cadira amb la cara a fregar del marc de la finestra dins de la foscor de la cambra sense fer soroll, gairebé ni respirar, doncs, per tots era sabut que les ombres també oien la més lleu remor i que, els ofecs accelerats dels temerosos, eren un reclam per a elles.

Les àvies, passaven les nits d'estiu recordant-nos que no havien de mirar quan arribessin; que tanquéssim les finestres, els porticons; que ens allunyéssim tant com fos possible del seu esguard, ajaguts a terra, d'esquena a l'exterior; que no respiréssim ni féssim cap moviment brusc; que marxarien. Que sempre acabaven per marxar. Però, quan arribava la tardor i les nits allargaven la foscor envers les tardes, pujava delerós a la meva cambra i, encontra del sentit comú, esperava que apareguessin per un extrem del carrer amb el seu lliscar llefiscós, com de caragol sense closca.

Mai venien el mateix dia. Podia ser primers d'octubre o a mitjans de novembre, en dissabte o un dimarts, tant era. Elles venien, sens falta, mentre no fos el dia del Senyor. La mare havia penjat un crucifix en cada una de les nostres finestres, la de la meva germana i la meva, encara que ella, ma germana, mai hagués gosat de mirar a l'exterior quan arribaven les ombres. Jo sí. Tafaner i jove, volia comprendre que buscaven, perquè venien al nostre carrer i observaven les finestres en silenci, deixant un rastre de fredor al seu pas. De fet, el fred que les acompanyava era el primer avís de la seva presència.

Aquella nit, la tercera que travessaven el carrer durant la tardor, va cridar-me l'atenció una de les ombres. Anava darrere de totes. El seu pas era més lent que el de les altres, si això era possible. El rostre fosc, sense ulls ni boca ni nas, observava les façanes silencioses. No sabria dir a qui buscava, però el seu posat melancòlic va fer-me sortir a l'exterior quan creia que ja no en veuria, que de lluny com estava, d'esquena a la meva casa, no percebria que havia aixecat el cap per damunt dels testos i que, en un darrer gest, vaig estirar el coll més enllà de la seguretat de la foscor de la cambra.

L'ombra va girar-se.

Va mirar-me.

Va obrir una boca inexistent, negra com la nit.

I va emetre un udol.

UUUUUUOOOOOOO!!!

Llarg, profund, penetrat. Que va absorbir-me i va arrencar-me del meu cos, deixant estès en el terra un manyoc d'ossos i pell, buit de tota existència.

Va ser així com vaig convertir-me en una més. En una ombra viatgera, doncs, ara sé que no només creuem el carrer on vivia, ans al contrari tots els carrers del món són el nostre territori. Que allà on la foscor cobreix les parets i les llambordes, les ombres hi anem durant les nits tardorals. Busquem, busco, una finestra on algú s'amagui per espiar-me com jo vaig fer fa tant de temps, per què he comprès que la soledat és l'existència de les ombres, que el què cerquem desesperadament és la companyia dels vius i que el nostre udol és el lament de qui va tenir un cos que no pot recuperar. Busco algú què, en la seva curiositat, pugui acompanyar-me en aquest etern peregrinatge pels carrers mal il·luminats.