Dànae i Ticià. [Temps real de lectura: 2 minuts]

Un relat de: Joan Colom
La concupiscència de Zeus era, més que divina, sobrehumana. Quan el seu desig imperiós apuntava a una femella —n’excloem els efebs— i algun obstacle s’hi interposava, adoptava les disfresses més inversemblants: així poseí Io transformat en aigua del llac Lerna; Calisto disfressat d’Artemisa; Leda, de cigne; Europa, de toro i Dànae, de pluja d’or —ep!: no pas de pluja daurada.

Estesa al llit, nua, l’última ha estat de les més representades pictòricament: des de la gens luxuriosa de Rembrandt a la sensualíssima de Klimt, però fóu Ticià qui ho feu més vegades (fes clic aquí). El mestre venecià la pintà en sis ocasions i, tret de la tercera, còpia de la primera, totes difereixen en la figura acompanyant, el tipus de pluja, el trets fisonòmics de Dànae i detalls menors dels quals prescindirem.

A la de 1544, copiada en 1553, és l’única on hi pinta gotes daurades —semblen de purpurina, perquè l’únic or líquid existent és l’or fos— que intenta recollir una vella serventa amb el davantal; a la resta, la pluja serà de monedes d’or. Dànae té els ulls foscos i la boca tancada.

En una altra de 1544, en lloc de la serventa hi apareix Eros nen —tal com els romans representaven Cupido.

A la de 1554 tornem a veure la vella, força mal pintada, i Dànae indescriptiblement lletja. Sembla obra d’un aprenent del taller; potser el destinatari era un client modest.

A les de 1564 i 1565, molt semblants —tret d’un gosset a la primera i de la safata amb què la serventa recull monedes a la segona— Dànae té una expressió més subtilment lasciva, amb la boca lleugerament entreoberta i uns ulls clars que gairebé produeixen l’efecte d’haver-los girat en blanc, en ple èxtasi. Tanmateix, resulta inexplicable veure un pit dret més petit que l’esquerre.

Aquest relat ha estat presentat fora de concurs al Repte Clàssic DCCXXIX i consta de 300 paraules —una d’elles,"purpurina"— segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer