COSSOS

Són els seus cossos, mapes de temps, vells rius que s’ajunten en un delta comú. Les mans, primes i solcades, naveguen sense pressa per les corbes que el pas dels anys ha tornat sagrades: aquí un plec com una esquerda d’argila, allà una cicatriu que canta memòries d’un part o una caiguda. No es toquen per conquerir sinó per reconèixer-se, com qui desplega un pergamí escrit en una llengua oblidada.

L’habitació és un úter de silenci, trencat només pel brunzit de la sang sota els tempres. Una li regira el coll amb els llavis, mentrestant l’altra desfà el nus de la seva faldilla com si desemboliqués una ofrena. La llum, lletosa i lenta, s’encaixa entre els pèls platejats dels seus pubis, on la humitat ja parla abans que les paraules. Olors de vainilla i sal, de sang menstrual seca en llençol d’hivern, de suor que no amaga res.

No hi ha urgència, només geologia. Les llengües es troben en punt mitjà entre el bes i el mot, mentre els dits exploren clotets de musell d’escuma, plecs que només l’edat sap moldre. S’ajunten com arrels en terra fèrtil: la pelvis d’una contra el ventre de l’altra, dues corones de roure que creixen enlaire i es fonen. No cerquen el cim sinó l’arrel, no el foc sinó la cendra calenta que perllonga el seu braser.

Quan el gemec arriba, és un so greu, com un vaixell que s’enfonsa lentament. No s’aparten després: els fronts es toquen, els alens es barregen amb restes de menta i feromones. Saben que aquest acte no és el principi, sinó un punt suspès en l’alfabet del seu amor, una lletra que escriuen des de fa trenta estius amb la mateixa tinta indeleble.

En el seu somni compartit, tornen a ser dues nenes que juguen a escopir prunes verdes al riu. Les prunes flueixen cap a un mar que no existeix, mentre les seves mans velles, ara joves, s’agafen fort sota la sorra.




2025