Converses de petons

Recent estrenat el novembre, de fet ni tan sols això, era un 31 d’octubre al matí que ens vam trobar just a l’entrada del bosc. Un dia assolellat, llum que feia la mirada neta, amb un somriure tímid va sortir de la furgoneta, una tassa de cafè a les mans. M’esperava inquiet, tant o més que jo.
Vam seure a la llera del rierol, algú havia posat unes pedres amb tota la intenció d’encetar-hi una conversa, ens vam mirar als ulls i la fressa dels pins es va calmar. Fluents les paraules, ens respiràvem l’harmonia que suggerien els cossos, gestos de complicitat, connexió.
Havia anhelat tant de temps trobar aquella pau que em semblava impossible sentir-me així altre cop, parlàvem sorpresos perquè era fàcil, molt fàcil, el diàleg. Aclaparada, em resistia a creure que els astres s’haguessin alineat per regalar-me aquell moment, per regalar-me la seva companyia, per tornar a bategar.
Silencis còmodes. Va passar un ramat d’ovelles. Riallades. Un ciclista ens va sorprendre buscant-nos la pell de l’esquena amb les mans fredes i vam entrar a la furgoneta. La música va silenciar els ocells i apaivagar els gemecs que vindrien tot seguit.
Nua al seu davant, em contemplava desitjós sense atrevir-se a prendre’m per por de no trencar el moment, el vaig besar convidant-lo a acaronar-me la pell esborronada, no sé si de fred o pel desig boig que sentia. Va omplir-se les mans, tan grans com eren, amb les meves sines, recollint-les amb tendres besades. Vaig asseure-m’hi damunt, dansant-li la música, dansant-li l’amor, sentint com la passió creixia just per sota el melic.
Foll, va obrir-me les cames per assaborir-ne els regalims de sexe, em masturbava enèrgic, observant cada palpitació, generant l’èxtasi catàrtic que provocaria una brollada a la seva cara.
Dreta, agafada a la porta, em mossegava el clatell recollint-me els cabells amb una mà i amb l’altra, agafada per la cintura, em penetrava. Envestides salvatges, accelerats, brams de plaer, vam acabar encenent un foc de combustió espontània.
Volar, vam volar, molt alt, fins on els pins acariciaven el cel que s’havia tornat roig de passió.
I els dies es van fer clars i les nits, també.