L'home de les muntanyes

Acabàvem d’encetar la tardor i jo només frisava per anar a la muntanya. Caminar amb el pensament llunyà, gaudir de la senzillesa que t’aporta el silenci, sentir el fred a les galtes, l’olor d’avet...
Va aparèixer del no res però hi havia estat sempre, al meu costat, sigil•losament fent-me companyia en tots els camins que havia recorregut, l’home de les muntanyes que em feia sentir en pau.
La ruta era feixuga, passes arrossegades pel cansament, a mi em costava més esforç que ell superar cada etapa. M’esperava a cada giravolt somrient per dir-me que tenia els ulls d’un blau grisós com el cel que ens guaitava, que estava preciosa despentinada i em posava a lloc els cabells amb una carícia. Ho deixava anar així, com qui no vol i continuava caminant. M’omplia d’amor, sense voler.
Vam arribar al refugi, va encendre el foc i va preparar una sopa. Mentre m’escalfava les mans amb la tassa fumejant l’observava, endreçava les motxilles sota la llitera meticulosament, va unir els dos sacs de dormir per fer-ne un de sol convertint aquell lloc en l’habitació més luxosa del Pirineu.
Va seure al meu costat i va riure, duia els mitjons foradats. Me’l mirava captivada, en silenci i va agafar-me la mà, barreja de tendresa i desig. Petons dels que esperonen fogueres, carícies sota la roba, la pell ardent, passió. Els braços forts, sentia que m’atrapava el cos, que m’atrapava el cor. Li resseguia el cos amb la llengua, assaborint-ne cada bocinet amb els ulls clucs per sentir-lo més intens. Embolcallant-nos sense ordre, caos de desig enfebrat a ritme dels batecs. Em besava els pits que ballaven descontrolats mentre m’envestia com un brau, sal i sucre, em feia embogir de plaer.
Crepitava el foc per apaivagar els gemecs, vam alliberar-nos plegats abans de caure en un son profund d’abraçada infinita.
L’endemà el sol va sortir abans, més bell que mai.