Confusió

Confusió,

No estava segur de si era un senyal meravellós o el presagi d’un desastre però sí sabia que havia rebut un missatge. Encara no comprenia de qui ni per què i tampoc sabia com se l’havia de prendre però, encara que confús, era clarament un senyal. Així que, finalment, es va decidir. Va mirar per damunt del muscle a un costat i a l’altre, li va donar l’esquena al grup de turistes amb els que havia arribat i, sense pensar-s’ho més, se’l va guardar a la butxaca. Estava convençut de què quedar-se’l era la decisió més encertada. Tenia un amulet al seu poder i havia de voler dir alguna cosa, ho sabia cert. A més, no podia ser casualitat haver-ho trobat just al centre de Londres. Anglaterra tenia una història plena d’objectes mítics i com a les velles històries d’herois, ara era a d’ell a qui triava la Sort per entrar al seu Panteó. Es sentia protegit i segur, poderós.
El va buscar a la butxaca per acaronar-lo i el va sentir gelat al seu palmell. Va alenar fort i va mirar al cel just quan va sonar un tro i dues gotes li van esclatar al front. Endevinant la tempesta, va arrencar a córrer, va mirar a l’esquerra del carrer buit i va creuar per aixoplugar-se a la marquesina del bus.
Des del mig d’un toll de pluja, com a la imatge tèrbola a través d’un cristall banyat, va veure que la seua pròpia mà s’obria i el talismà, brillant, redolava d’entre els dits i saltironejava més enllà de la vorera fins perdre’l de vista, la mirada fixa en el bassal en el que jeia i que reflectia una enorme massa roja, aturada unes passes més avant. La gentada, arremolinada al seu davant, no entenia l’idioma en què va mormolar una vegada i una altra la mateixa lletania abans de tancar els ulls amb els dits crispats: “No era un amulet! Merda! No era un amulet!”



Pseudònim
Joan Alemany