Confessió inconfessable. [Temps real de lectura: 4 minuts]

Un relat de: Joan Colom
Tot va començar fa uns vint anys, quan uns nebots de la Paca ens havien recomanat "Molin Rouge" (Baz Luhrmann, 2001; no la confongueu amb l'homònima de John Huston, de 1952) i vam anar a veure-la als Cines Flor de Lys, de València, que havien inaugurat pocs mesos abans. Encara no portàvem mitja hora d’aquella parida quan ens vam mirar, vam aixecar-nos a l’una i vam sortir de la sala... per entrar a la del costat: allà sols vam poder veure la segona meitat de "Ghost World" (Terry Zwigoff, 2001), crec recordar, però almenys ens vam treure del damunt la irritació que ens havia produït l’anterior.

Aixó va ser possible perque els Flor de Lys són catorze sales distribuïdes entre cinc plantes. En realitat, entre tres: quatre a la planta baixa, cinc a la segona i cinc més a la quarta; a les plantes primera, tercera i cinquena hi ha lavabos per a dones i homes, i serveixen per cobrir la inclinació dels sostres/terres de les sales de projecció. Aquesta configuració i l’escàs personal fan que sigui molt fàcil entrar en altres sales després d’haver vist una pel·lícula. He arribat a veure’n tres en una tarda: una amb entrada i les altres dues pel sistema que us podeu imaginar i que explicaré amb detall. Si un s’hi fixa, ho fa força gent. No me’n vanto, de ser-ne un més, ni pretenc justificar-ho, però estic segur que si als de l’empresa se’ls preguntés què s’estimen més, que no hi vagi mai o que hi vagi pagant una entrada i veient una o dues pel·lícules de més, admetrien resignadament que prefereixen la segona opció.

El sistema que faig servir per colar-me no té res d’improvisació. En primer lloc planifico els films i sessions a casa, davant l’ordinador. Entro a la cartellera de la web dels Cines Flor de Lys, i prenc nota de la sala, de la durada i de l’hora en primera sessió de la pel·lícula que m’interessa. Val a dir que a la tria hi contribueix el contingut de la fitxa Filmaffinity, que és una base de dades fílmica amb entrada pel títol, director, actors i gènere cinematogràfic (les referències a director i any de realització que té el present relat estan tretes de Filmaffinity), sobretot la sinopsi argumental, la qualificació del públic participant i les crítiques professionals. M’apunto a quina hora acaba i llavors miro, entre les restants pel·lícules, quines també poden ser interessants i comencen entre un quart i mitja hora més tard en segona sessió. Sobre l’execució del pla, només diré que quan surto del primer film me’n vaig als lavabos, em tanco en un vàter i, després de fer un riu, tanco la tapa, m’hi assec al damunt i m’entretinc enviant whatsapps al Grup de la Tertúlia de Cine, per informar-los de la pel·lícula que acabo de veure i si m’ha agradat o no. Quan és l’hora, entro decidit a la sala on ha de començar la segona sessió, amb l’entrada a la mà (l’entrada de la primera, és clar). Tot i que sóc prudent i no m’assec a les millors butaques lliures, perquè sempre hi ha gent que arriba tard, recordo que en una ocasió em va tocar canviar de lloc dues vegades. Un cop han fet els anuncis, tràilers i comença la pel·lícula, un ja pot respirar tranquil.

De fet, l’única vegada que m’han enxampat va ser fa un parell de mesos i no va tenir més conseqüència que no haver pogut veure el film sencer. A primera sessió, pagant com déu mana, havia vist "París, Distrito 13" (Jacques Audiard, 2021) i després vaig entrar a la sala on havia de començar "Gagarine" (Fanny Liatard i Jérémy Trouilh, 2020), també francesa i també sobre un polígon residencial a Ivry-sur-Seine, als afores de París. Era la primera vegada que m’havia trobat amb una sala completament buida, però com que encara feien anuncis, vaig quedar a l’expectativa, convençut que algú més vindria a veure la pel·lícula. Doncs no: va començar amb mi com a únic espectador, prometia ser interessant i, quan ja duia una mitja hora de projecció, va entrar una empleada que en veure’m es va acostar i em va demanar si tenia entrada. Li vaig confessar que no i em va dir que una altra cosa l’hauria estranyat, perquè a la taquilla no n’havien venut cap, i que havia d’anar-me’n. Es veu que venia per tancar la sala i interrompre la projecció. Ara ja sé que, si torno a trobar-me en aquestes circumstàncies, el millor és que ho deixi córrer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: