Sopar de comiat

Aquell vespre posaria final a la seva relació. Ja n’estava tipa, de crits, de cops “involuntaris” i de disculpes continues. Ja portava massa temps aguantant aquella situació.
Tenia ben pensat l’àpat que li prepararia per última vegada. Volia tenir-lo content fins al moment de deixar-li caure la noticia. Va comprar un bon vi, i segurament es beuria tota l’ampolla el solet, ja que ella tenia la desgràcia (o potser la sort) de ser totalment abstèmia.
Va tenir molta feina en injectar el sedant dins de l’ampolla, però ho va aconseguir, amb una xeringa molt llarga i fina i a través del tap de suro, com havia vist per Internet. Però com que no volia que se li adormís sense tenir temps de cantar-li les quaranta , no es va passar amb la dosi. Només volia tenir-lo relaxat durant tot el sopar.
De primer, li va preparar un excel•lent plat de pasta italiana. Va escollir uns fettuccine al gorgonzola, i va seguir fil per randa la recepta del llibre. Tenien un aspecte deliciós
De segon, li va preparar ànec rostit: es lleparia els dits abans d’arribar a les postres.
I és que el millor estava al final: unes trufes confitades al rom farcides de cianur que ja tenia preparades des d’ahir, al congelador, esperant el moment de ser degustades pel delicat paladar del seu marit.