A les onze

Un relat de: Englantina

      —Ja has acabat? –pregunta la Carme.
      —Si. He sopat la mar de bé. La truita t’ha quedat boníssima –respon l’Alfons.
      —N’hi portaré un tros a la nena.
      —Caaaaarme, no hi tornem.
      —Què vol dir que no hi tornem? Que no la puc anar a veure?
      —Si que pots, però la incomodes. Se sent vigilada.
      —Per portar-li un tros de truita?
      —Ja saps perquè.

      Cada vespre, des de feia dos mesos, la conversa era la mateixa, amb diferents variacions. No s’havien acostumat del tot a que la nena s’hagués independitzat. La Marta havia marxat a viure amb dues amigues. Es coneixien de l’escola, i s’havien fet grans juntes, aprenent tot el que podien, rient juntes, plorant juntes. Eren inseparables, però una cosa era l’amistat. L’altra, era posar-se a viure en un piset de 50 metres quadrats.

      —No sé si les veig del tot preparades, per viure soles –reflexiona la Carme, mentre despara la taula.
      —I és clar que si que ho estan. I a més no estan soles: es tenen les unes a les altres. Te n’hauries de fer a la idea. Ja tenen més de vint anys, així que no són unes criatures.
      —No estic segura de que aquesta experiència pugui acabar bé –la Carme segueix remugant, més per a ella mateixa que per compartir-ho amb el seu marit.
      —No diguis bajanades: sembla que no confiïs en ella.
      —Això no és veritat. En la Marta hi confio plenament. És amb els altres, amb els qui no confio gens.
      —Veus maldat per tot arreu.
      —I tu vius molt tranquil –diu ella, amb un to més alt.
      —A què ve, això, Carme? Què et passa, avui?
      —Res, però l’aniré a veure. Ara mateix. Ja son dos quarts d’onze, així que aviat sortirà de treballar.

      L’Alfons sabia que això passaria. Cada dia, després de sopar, la mateixa història. Les mateixes pors. La mateixa inseguretat. Però ell volia mantenir-se serè, perquè sabia que, si s’hi posava en contra, seria pitjor.

      —Carme, avui et fa mal l’esquena. Deixa-ho per demà. Demà la truques i li dius que l’aniràs a veure al vespre, però avui, queda’t a casa.
      —Perquè? Per estar asseguda al sofà mirant una pel•lícula estúpida? Prefereixo anar a veure la nena.
      —Fem una cosa: avui hi vaig jo. Li dono la truita i l’acompanyo fins a casa.
      —No. Prefereixo anar-hi jo. Sé que li agrada.
      —I és clar que li agrada veure’t, però no vol que tothom la vegi amb tu. Se sent avergonyida.
      —Quina rucada.

      L’Alfons va callar. La Marta li havia dit un munt de vegades que no volia que la mare l’anés a trobar a la sortida de la feina. La feia sentir ridícula, vigilada. Què pensarien els seus companys de feina? N’hi havia un parell que sortien a la mateixa hora que ella, i era molt violent que la veiessin amb la mare, com si fos una criatura a la que vénen a buscar a la porta de l’escola.

      La seva independència dels pares havia vingut gràcies a una feina que havia trobat. L’havien contractat com a dependenta de la botiga de la benzinera del poble. Ella n’estava molt contenta, d’aquella feina. Li havien ensenyat a omplir els prestatges, a tenir cura de que tot estigués al seu lloc, i fins i tot la deixaven despatxar, sobretot a la secció de llaminadures, on tots els nens que entraven hi anaven corrents.

      Però li havia tocat l’últim torn del dia, el que acabava a les onze, quan tancaven la botiga. Llavors, només la benzinera quedava oberta, i un dependent es quedava de guàrdia, per posar benzina als pocs cotxes que paraven allí durant les hores nocturnes.

      Just abans de tancar, la Marta s’ocupava de tancar-ho tot bé, sobretot els llums, per no gastar inútilment. No li havien donat encara les claus del negoci, però tal i com anaven les coses, la Marta pensava que algun dia confiarien prou en ella com per donar-li aquella gran responsabilitat. La botiga era prou gran, per ser d’un poble petit. Com que era l’única benzinera i estava enmig de la carretera nacional, de dia hi havia un no parar de gent que entrava i sortia. Tothom era molt amable amb ella, i fins i tot pensava que la preferien a ella despatxant que no pas a la filla de l’amo, que era bona noia, però eixuta i molt poc amable.

      Un cop va tancar tots els llums, la Marta es va acomiadar de la seva companya de la botiga, i també de l’encarregat que es quedava de guàrdia a la benzinera per atendre als pocs clients que paraven allí durant les hores nocturnes. De seguida va veure a la seva mare, que es va apropar a la Marta a poc a poc, intentant no ser vista per cap dels companys de la seva filla.

      —Hola reina. Avui he sigut més discreta. Ningú m’ha vist. Com ha anat el dia? –la Carme fa un petó al front a la seva filla mentre parla.
      —Bé, mare, igual que ahir. Igual que abans d’ahir. No cal que vinguis cada dia. Ja sóc gran i puc anar sola –profereix la Marta.
      —Ja ho sé, cuca. Però és tan fosc, que tinc por que amb la bicicleta et facis mal per la carretera.
      —Mare, només hi ha un quilòmetre fins a casa. I saps que les noies m’esperen. Si no arribés, et trucarien. Tenen les instruccions i el vostre número de telèfon a la porta de la nevera.
      —D’acord, bonica. Però és que avui he fet truita, i te’n volia portar un tros.
      —Gràcies. Me la menjaré ara quan arribi. I una poma de postres. El pare està bé?
      —I tant. Quan he marxat, li estava donant pinso al teu periquito.
      —Ui, és veritat! Un dia d’aquests vindré a buscar-lo, al Pericu. Ens farà companyia a les noies i a mi.
      —D’acord, bonica. Au, vés amb compte.
      —Gràcies, mare. I demà no vinguis, sisplau. Ja et trucaré quan arribi a casa, d’acord?

      La Marta es va enfilar a la bicicleta i va marxar pedalant. La Carme va seure al volant, i va esperar uns minuts per sortir darrere sa filla i comprovar que arribava a casa sense prendre mal, i sense que la veiés. Així ho feia cada vespre, i així ho seguiria fent, per molt que la nena no volgués.

      Mentre la Marta entrava a casa, La Carme va recordar les paraules entristides del doctor, quan li va dir que la seva filla havia nascut amb la síndrome de Down. Aquell dia se li va caure el pes del món al damunt, i va plorar amb gran desconsol.

      Ara somreia cofoia, perquè res en el món la podria fer sentir tan orgullosa com aquella filla tan extraordinària i llesta que Déu li havia donat.

Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    Escandalós | 29-02-2012 | Valoració: 10

    És un relat molt bonic, ben escrit i d'una temàtica natural i tendra.
    També he trobat molt divertit, entre d'altres, el relat La càndida Càndida. Vaja, vaja amb tanta candidesa!

  • La lluita i el patiment[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-06-2011 | Valoració: 10

    dues característiques molt humanes, molt lligades entre sí per anar formant la persona. Lògic el patiment de la mare, lògica també, la lluita de la filla, amb síndrome o no. Quí acabarà guanyant? Crec que la lluita... o així ho espero. Gran relat Englantina, tendre, emotiu, ben narrat, ben estructurat, comprensible i proper, molt proper. Un plaer de nou llegir-te. Una abraçada i fins aviat!

    aleix

  • protectora?[Ofensiu]
    Joaquim Soler | 25-06-2011 | Valoració: 9

    Relat emotiu i familiar que fins al penúltm paràgraf sentia excesiva la protecció de la mare. Al final tot gira i ho entens com el més normal donades les circunstàncies. Ffeliciatats, m'ha agradat força

  • Són menys de vuit minuts de lectura[Ofensiu]
    nuriagau | 25-06-2011 | Valoració: 10

    Una narració que, amb llenguatge molt familiar, insereix al lector a menjar truita de patates amb el matrimoni i a compartir la conversa que mantenen.

    Malgrat al desenllaç justifiques l’obsessió de protecció de la mare, no sembla exagerat en cap moment. Les mares tenim la sensació que els nostres nens sempre són petits i defugim a separar-nos i confiar en la seva maduresa. En aquest aspecte, sovint els pares són més objectius.

    En aquest relat, coneixem l’opinió dels tres protagonistes i crec que podem entendre a tots tres alhora. Cadascú té la seva part de raó. Tant de bo a la vida ens resultés tan fàcil posar-nos en el lloc dels altres.

    Ens seguim llegint,

    Núria

    PS: Jo crec que també faria com la mare de la protagonista. Sense que em veiés...

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Englantina

Englantina

33 Relats

167 Comentaris

35041 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
(de Lletra a Dolors - Miquel Martí i Pol)



El meu c/e: dolors.simo@yahoo.es