Exili

La vella gramola rondina amb cada volta.
El disc roda, i la música sona...
Entre nota i nota, el vell, que l’escolta,
deixa anar un sospir.

Quan la melodia s’acaba, l’home s’alça, tremolós,
i amb pols insegur, aixeca l’agulla.
Li cau, és petita, i els dits grossos i maldestres.
Deixa anar un renec.

Hi torna -ja sona!-, i apropa el balancí.
No vol tornar-se a posar dret.
Quan acabi, hi tornarà, els cops que facin falta.
Deixa anar un gemec.

El passat retorna. Les imatges volen.
Veu la plaça, les fadrines, les garlandes,
els músics, la coca i les flors.
És la festa major, però ell ha de córrer.
Ha de marxar.

El vaixell, l’oceà, la gana, la por i la solitud
aquell exili cruel, perillós, però salvador.
I el vell es pregunta: quan hi podré tornar?
El disc ha tornat a callar...

Les cames fluixegen, ja no es pot aixecar.
S’estira endavant, torna a alçar l’agulla
i la posa de nou al seu lloc.
Torna a rodar la gramola,
i ell es recolza,
i tanca els ulls,
i plora d’enyor
mentre sona
-per darrera vegada-
aquell cant colpidor...