Amor impossible

Es movia sinuosa, sense presses, seguint el ritme de les onades, com qui no vol la cosa. Portava molts dies fixant-se en ell, sense atrevir-se a abordar-lo.

Ell era a les roques, com cada dia. Semblava voler-se torrar al sol matiner, gronxat per la suau cadència de les corredisses de l’aigua, que es movia cap a la platja per després tornar enrere lleugerament...

Al peu d’aquelles roques, ell se la mirava de reüll. Ja feia dies que la tenia clissada, i li intuïa les intencions. Era bonica, certament, però molt poc dissimulada. Aquells moviments gairebé hipnòtics no el confondrien. Ja n’havia tingut prou, d’experiències d’aquestes. Es mantindria impassible, i cautelós.

Ella es va apropar molt, potser massa, i l’espantaria.... Va donar-se la volta, com qui vol tornar a marxar, només perquè ell la pogués contemplar pel darrere. Sempre havia presumit de tenir un bon darrere, així que es va esplaiar especialment en els seus moviments seductors.

Ell va saber que aquell era el moment. Havia d’escapar, perquè la veia massa segura de si mateixa. Sabia que en qualsevol moment aquella medusa bonica però perversa el rodejaria amb els interminables i llarguíssims tentacles verinosos. I un pop només en tenia vuit, de tentacles, així que no tenia ganes d’entrar en una baralla fatigosa on, molt probablement, ell tenia totes les de perdre.

Va escapar ràpidament, tentacles ajudeu-me, mar endins.

I la medusa va haver de buscar-se una altra presa, perquè aquell pop tan atractiu no va tornar mai més...