Cercador
La càndida Càndida
Un relat de: Englantina- Compartir:
La pobra dona va morir sense fer soroll. No la van trobar fins al cap d’una setmana de dinyar-la, asseguda encara a taula, amb el cap caigut damunt del plat, on només hi quedava un petit bocí de truita.
—Saps qui s’ha mort?
—No, ni idea.
—La Càndida.
—La càndida Càndida?
—La mateixa...
Aquell va ser el tema de conversa durant molts dies. La noticia es va anar escampant com una taca d’oli.
—Què dius? Que han vingut els Mossos?
—Si, si, i un jutge. Han estat tota la nit a casa de la pobra Càndida.
—Quina cosa més estranya, oi?
De seguida van deduir, potser acertadament, que es devia tractar d’una mort violenta (o potser sospitosa), perquè se la van endur per fer-li l’autòpsia.
—Si, si, una ganivetada a l’estómac, tenia.
—No home, no. Un tret al cap. Es veu que hi havia sang a dojo.
—No, no, a mi m’han dit que l’han enverinat...
La policia va començar a interrogar als veïns. Primer al Ceferino, que va haver d’apagar el puret quan el van fer entrar a comissaria. Ell i la Càndida es veien d’amagades des de feia anys. Tothom ho sabia, tot i que ells ho havien dissimulat sempre. Els semblava que la gent no n’havia de fer res, de les seves trobades. En les seves velleses respectives, una trobada esporàdica, de tant en tant, no els feia cap mal.
—Ella sempre deia “a la vejés, viruelas”... Tots sabem a què es referia, oi?
—Ha, ha, ha! I tant que si! I si no, que li preguntin al Ceferino!
—Calla, calla, que diuen que és ell qui l’ha mort...
Després d’en Ceferino, el torn va ser per l’Encarnació, a la qual van interrogar sobre una antiga renyina. La Càndida havia fet d’infermera i cuidadora de la mare de l’Encarnació. La sobtada mort d’aquella dona va ser mal vista per l’Encarnació, que culpava a la Càndida de no haver tingut prou cura de sa mare.
—Tots sabem que alguna cosa amagava, la Càndida. Però allò de matar a la mare de la Encarnació... jo no m’ho vaig creure mai, sincerament.
—I perquè no? Aquella dona era una bruixa. Potser la Càndida se’n va afartar i li va fotre una doble dosi de medicaments... ja m’entens... potser ara la Ció si ha volgut tornar.
—Jesús Dolcíssim! Vols dir? Jo segueixo pensant que el Ceferino no és aigua clara...
Després li va venir el torn a la Pilar. Era neboda de la Càndida, i feia anys que no es parlaven. La batussa venia de lluny, arran de la mort de la Plàcida, germana de la Càndida, ara feia quatre o cinc anys. La Pilar acusava a sa tieta d’haver robat algunes joies de sa mare mentre encara era de cos present.
—No creus que la Pilar hi pot tenir alguna cosa a veure?
—Potser si. Allò de les joies no es va acabar d’aclarir mai. Potser la policia les haurà trobat.
—Vaig a veure si mossèn Genís en sap alguna cosa. L’he vist parlant amb aquell investigador de la gavardina llardosa.
—No siguis ruc. Si el mossèn en sap alguna cosa, vés que t’ho dirà a tu, capsigrany!
—Mira, per allí va l’Encarnació. Vaig a preguntar-li si en sap alguna cosa més...
Els rumors augmentaven dia a dia. Molts van passar per la comissaria, per voluntat pròpia o requerits pels agents. La imaginació de cadascun dels veïns del poble va fer estralls en aquella investigació: tothom havia vist quelcom sospitós, i qualsevol detall sense importància es convertia en l’argument d’una novel•la negra.
—Jo vaig veure dos joves estranys aquell dia. Ho recordo perquè em va xocar que anessin amb guants... no feia pas gaire fred.
(...)
—L’Encarnació tenia pressa aquell dia. I estava de mal humor, i semblava nerviosa. No serà que acabava de....? Ja m’enteneu....
(...)
—Jo el veia sovint, al Ceferino, rondant la porta de la Càndida. Ho veia tot des de la finestra de la cuina. Aquell dijous vaig veure algú, però no sé si era ell....Potser si que ho era, i va anar-hi per arreglar alguna discussió que finalment va acabar malament...
(...)
—La Pilar? Aquella donota ressentida? No m’estranyaria gens que li hagués clavat un mal cop al cap.
(...)
—¿Els de cal Costa no diuen res? ¿No li volien comprar la parcel·la de les gallines a la Càndida per poder fer-se la piscina? Aquella gent, molts calés, però pocs escrúpols...
(...)
El dia de l’enterrament, la petita església del poble era de gom a gom. Creients i descreguts, el poble en ple, va assistir a la missa. Les dones més velles es miraven de reüll, i es passaven consignes secretes per avisar -se, entre elles, de que un o altre sospitós acabava d’entrar. Algunes feien cara d’ànimes en pena, i somicaven per la càndida Càndida, com si la seva mort fos la pèrdua més important pel poble des de feia anys.
Quinze dies després del sepeli, les coses no havien millorat. Qualsevol petit mòbil, per absurd que fos, era considerat com una possibilitat més que probable. La Càndida ja no semblava tan càndida, i fins i tot va resultar que era com un ull de poll per a molta gent.
Però tot d’una, la policia va desaparèixer de l’escena. Així, de cop. La investigació va concloure que la Càndida havia mort enverinada, però no es va trobar cap prova que acusés ningú d’administrar-li aquella dosi assassina. Així doncs: suïcidi. Cas tancat.
I vet aquí que la història de la Càndida es va acabar, però la seva mort va deixar un poble dividit, perquè ningú creia en la teoria de que ella mateixa s’hagués llevat la vida. Els diferents bàndols de suport als “sospitosos” es van fer forts, i els vilatans van acabar barallats, assenyalant-se amb el dit amb ulls acusadors.
L’ambient es va fer irrespirable de dia, però allò no era res comparat amb el que passa cada nit des de llavors.... i és que l’ànima de la Càndida pul·lula pels carrers, turmentant als agosarats que s’atreveixen a passejar-hi sols, preguntant una i altra vegada:
—Vaaaaas sssssser tuuuuuu????
I és que la Càndida no podrà descansar mentre no esbrini qui li va administrar aquella dosi mortal de cianur dissimulada dins d’una innocent truita de patata i ceba.
Al fantasma li diuen “l’ànima Càndida”...
Comentaris
-
Premi Arc Catarsi [Ofensiu]Alícia Gataxica | 14-08-2011
Us convidem a participar en el concurs de relats de terror, fantasia i ciència ficció de l'Associació Arc. El tema del mes d'aogst és l'escalfament global.
http://associaciorelataires.com/2011/02/18/noves-bases-del-concurs-arc-catarsi-2011-relats-de-ciencia-ficcio-fantasia-i-terror-valides-a-partir-de-marc-de-2011-inclos/ -
Càndida?[Ofensiu]nuriagau | 03-07-2011 | Valoració: 10
No deixes de sorprendre’m, Dolors. Jo que et feia una noia càndida... o la càndida sóc jo? M’has sorprès amb aquest relat fresc i simpàtic sobre un assassinat, sense sang i fetge, això sí.
Amb una prosa molt espontània i propera ens has anat endinsant en aquesta mort aparentment natural. Mitjançant frases de diàleg entrellaçades i d’altres soltes, ens has perfilat una història d’un assassinat. Però deixes que sigui el lector que dedueixi qui és l’assassí, quin és el seu mòbil i l’arma del crim.
M’ha agradat, també, la repercussió que aquesta mort ha tingut al poble i el protagonisme que li has donat als vilatans i les seves teories.
Fa por pensar que una dona pugui tenir tantes dones que la desitgin veure morta, no? Jo espero no tenir tants enemics com la càndida Càndida.
Ens seguim llegint,
Núria
l´Autor
33 Relats
167 Comentaris
38693 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
Em costa imaginar-te absent per sempre.Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
(de Lletra a Dolors - Miquel Martí i Pol)
El meu c/e: dolors.simo@yahoo.es