Com hi ha mon

S'usa com una interjecció (!) - com en diuen els gramàtics- en els sentit d'afirmar "dintre d'aquest mon hi ha de tot, fins i tot les coses mes inesperades" i també s'usa per reforçar una afirmació. Però, com hi ha mon?, com és que hi ha un mon que és, que existeix. Això és una pregunta metafísica que han de respondre els científics ja que els metafísics no existeixen.
Que passa però, quan un no es científic de professió i l'apassionen les preguntes metafísiques? Doncs que es converteix en un metafísic amateur que per definició no existeix. On som?: enlloc. Es a dir, al lloc adient.
En Pau, amic meu de tota la vida, és un d'aquest personatges que sense saber-ho, ha nascut per descobrir coses. En la seva primera infantesa va descobrir que tot el que veia li resultava nou, les coses mes velles i conegudes com una baldufa que dóna voltes o la cançó del Noi de la Mare el fascinaven perquè eren una vella novetat. De jove s'adonà que la gent es fa gran i es mort tard o d'hora, i quan de jove passà a gran (que és l'última etapa de la vida abans de morir-se) li esclatà la passió del descobriment.
Va ser arrel d'una visita al Parc d'Atraccions del Tibidabo de Barcelona on va descobrir els miralls dobles que multipliquen la imatge fins l'infinit. De fet ell no va saber de seguida que això era així, només ho va saber quan li ho va preguntar a un noi del barri que provava sort en la loteria i, tip d'esperar, s'havia passat a la política i quan li ho va confirmar un científic que treballava per una agència del govern.
El concepte infinit no és a l'abast de qualsevol, no és intuïtiu, ben al contrari la intuïció ens diu que tot s'acaba ( molt aviat el que ens agrada i molt mes tard el que no), i les successives imatges del mirall, arriba un moment en que ja no les veiem, però la ciència ens diu que hi són, cada vegada més petites, reproduint-se elles mateixes...deu, cent, mil, mil milions....fins l'infinit: no s'acaben mai, com els números.
- "Al darrera del número mes gran que hom pugui imaginar sempre n'hi ha un altre una mica més gran, poc, però que el supera" li va dir el científic governamental amb qui ja havia intimat a còpia d'anar sovint a que li expliqués el misteri dels miralls.
-"Així doncs, aquest número una mica mes gran que el mes gran que em pugui imaginar, ja no me'l puc imaginar oi?" va dir el meu amic amb una lògica innata.
- "Sí home - va fer, tot mosca, l'eminència gris - ens podem imaginar qualsevol número per més gran que sigui, i també el següent i l'altre i l'altre..., això de el mes gran que ens puguem imaginar és una manera de parlar, un concepte metafísic.
- En Pau no va gosar portar la contrària a un home de carrera, però no va quedar convençut i va decidir descobrir quin és el número mes gran, imaginable o no. Desprès d'omplir una plana de números del 0 al 9 va començar a intuir el concepte d'infinit, es a dir planes, i planes i planes de números, una fàbrica de bolígrafs per ell sol, vacances, caps de setmana, dies feiners i de vaga, baixes laborals, nits insomnes, luxació de dit, braç, ma, progressiu deteriorament de la salut física i mental, deseiximent de la realitat, paranoia progressiva i la mort sense arribar mai ni al principi del recorregut. Va intuir que aquell número buscat era l'infinit i quan triomfalment ho va comunicar al seu amic per tal que ho podés ratificar i demostrar científicament es va topar amb la mes gran incomprensió i menyspreu: el mètode científic només ho podia deduir, no ho podia demostrar. Despitats, per aquesta limitació irracional els científics havien inventat un sol número que era la número mes gran que mai es podés hom imaginar: el 8 va ser l'escollit, però de través, és a dir el d'abans del 9, un menys que el 9, seria el mes gran que hom pot imaginar descartat un de mes gran.
- "El 8 de través ja no és un vuit, és una altre cosa - sentencià l'home de ciència -: és un número no-numèric que els representa tots junts en el grau màxim, és l'infinit.
- "El buit!, això és l'infinit, res, on s'acaba tot i comença tot" va exclamar en Pau que des de aquell moment ja va passar a ser un metafísic inexistent i va comprometre la seva existència real. En Pau es va donar compte que no era enlloc, que no anava enlloc i que no arribaria enlloc. "L'infinit...com hi ha mon!," exclamà, el mon no ha pogut començar per allò més gran, per l'infinit, ha hagut de començar per allò més petit... i s'imaginà les successives imatges dels miralls... infinitament petites.
L'infinitament gran i l'infinitament petit, el gran vuit, buit. S'afeccionà a aquest número en forma de llaç, vuit unitats o infinites unitats en cada gir de 90 graus, i es podia anar girant... infinites vegades. Infinit per vuit, igual a infinit, infinit per infinit igual a infinit, infinit dividit per zero, infi... Alto!, això no es pot determinar, li digué el científic governamental. Perquè? feu en Pau. Perquè el zero no és un número, és un concepte.
Si no hagués estat perquè ja era un metafísic, en Pau s'hauria desintegrat en infinites parts totes senceres i totes disseminades, hauria dispersat la seva unitat en àtoms. Però no va ser així.
Al saber que entre els infinits nombres n'hi havia dos que no ho eren, el 0 i l'∞, que no sumaven ni restaven però que no es podia prescindir d'ells, el va fer tornar a les arrels. Li escampà la dèria dels descobriments el descobrir que no era un metafísic. Va iniciar el camí de la saviesa - que és molt llarg - recolzant-se en el zero i l'infinit i prescindint d'altres comptes.
Com hi ha mon va deixar de ser una interjecció conclusiva del qui tot ho sap i una interrogació especulativa del qui tot ho vol saber.
Com hi ha mon va ser per ell des d'aleshores, una evidència.