Cercador
Com el saberut que invoca la paraula...
Un relat de: deòmises- Compartir:
Com el saberut que invoca la paraula i el seu àcid
Discurs amb el beneplàcit
De qui creu escoltar -boca plena de metzina, oïdes
Sordes-, lluny de les eixides
De buits palaus d'ignorància, i que es manté, sempre tàcit,
Al marge còmode i plàcid
De la callada arrogància de veure's novell rei Midas
Enmig de ments condormides,
La vida sembra la nit -que conserva en la conversa
Els mots que, amb llengua perversa,
Abastaran el delit per l'or vell de l'estultícia,
Engendrat per l'avarícia-
En l'artiga de loblit del magí en guaret perpetu
Del saberut que avui veto.
Comentaris
-
Sonet[Ofensiu]Gertrudis | 19-11-2007 | Valoració: 10
estrany i crític amb la gent que només parla per parlar. N'hi ha molts així, pertot arreu
Clàudia -
Dir-te, en principi,...[Ofensiu]rnbonet | 04-10-2007
...que quan "faig d'escriptor de renglons curts" és més per imposar-me un deure que per vocació.
Així estant, no vull que consideres massa la meua opinió entorn els teus versos:
*m'agraden -almenys aquest poema-. Pel simbolisme expectant, per l'aspra musicalitat, per la invocació a coneguts aspectes o personatges històrics.
*no em fan el pes. Per les rimes, sobretot, que de vegades veig forçades. O només 'exactes' en determinat lloc geogràfic de la nostra terra.
De totes maneres, sempre és aquesta una opinió personal. No mai una crítica d'entès, sinó d'aficionat, no massa culte.
l´Autor
368 Relats
1010 Comentaris
300886 Lectures
Valoració de l'autor: 9.78
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978