Clon

Un relat de: Màndalf

Aquell dia viatjava en metro com cada matí, penjat de la barra cromada, com sempre. Amb el meu tarannà xafarder acostumat, vaig iniciar el repàs visual dels viatgers del vagó fins que de sobte el vaig veure al següent replà, dret, recolzat de cara cap a mi i amb el cap cot llegint un diari: un ésser humà exactament igual que jo. La meva cara, els meus cabells, les meves ulleres... la meva roba. El meu duplicat. La meva fotocòpia. El meu clon. A cinc metres de distància hi havia un individu exactament igual que jo... Com era possible? La sensació va ser esfereïdorament impactant, perquè no em trobava davant del mirall, sinó que era al tercer vagó del metro de la Línia 3 a les set i mitja del matí. Se'm va accelerar el cor i un calfred va sacsejar tot el que hi havia entre la planta del peu i la coroneta. Esglaiat, vaig estar a punt de baixar a la següent parada, però una força inusitada em va fer quedar palplantat a on era. Quiet. Vaig pensar que les meves ànsies de saber eren més potents que l'angoixa que em tenia envaït. Bocabadat, me'l vaig mirar una estona com llegia el diari exactament com faig jo, passant les pàgines del darrera al davant i humitejant prèviament el llavi inferior i l'índex de la mà dreta per passar pàgina. Ell, absort en la lectura, mig embajanat, estava clar que no m'havia vist. En un moment determinat va aixecar la vista, com per esma. Em vaig posar tens. Semblava obnubilat, distant, com si la seva mirada es perdés més enllà del recinte del conductor i penetrés a la foscor del túnel que ens absorbia. Així i tot, la seva curiositat em va semblar que el vencia i també va començar a repassar a la gent del vagó, la que tenia als voltants. Exactament com faig jo, d'esquerra a dreta. Quan va arribar on era jo els meus ulls lluitaven per sortir de les seves òrbites, però ell, curiosament, va passar de mi. Cap signe de sorpresa, cap pausa en l'escombrada horitzontal dels seus ulls entabanats. Com si fos un estrany per ell... un autèntic desconegut. La meva capacitat de sorpresa va arribar al límit superior.

Un jove alt com un xiprer que havia entrat amb la tongada de Drassanes va anar a parar al meu costat. També es va penjar de la barra, però sense adonar-se'n va posar la mà curulla d'anells sobre la meva. En lloc de retirar-la i disculpar-se es va quedar tan fresc, sense immutar-se, ni tan sols mirar-me. Va ser llavors quan me'n vaig adonar. La seva mà no reposava sobre la meva, sinó que l'havia traspassada i es tancava directament sobre la barra. Completament xocat vaig dirigir la meva mirada al vidre per on circulava vertiginosament l'obscuritat. Cap reflex de la meva persona. Cap signe de retorn de la meva presència física. Si jo no em veia, la gent no em veia. No calia que m'amagués com desitjava en aquells instants: jo era invisible. Aquest nou tret insospitat es va afegir a l'anterior desgavell. Duplicat i invisible. Com més anava, més astorat estava...

Angoixat per la situació vaig determinar seguir al meu doble. Traient profit de la meva desgraciada transparència li podia anar al darrere sense cap problema. Seguir a l'impostor era la meva única opció si volia esbrinar quina paranoia existencial, quina fatalitat del atzar era la causant d'aquella situació desesperada. És més, aviat vaig comprovar que una nova força m'impel·lia a seguir-lo. Com si el meu doble fos un imant, les meves cames l'anaven seguint indefectiblement quatre passos darrere seu.

Primer no vaig gosar preguntar-li res, només l'observava, callat. Com li queia estúpidament el diari, com trontollava topant amb la gent del passadís. Vaig anar veient durant tot el matí com el meu director l'anava cosint a ironies i clavant-li esbroncades una darrera l'altra. Com tirava l'aigua per sobre la taula, com es tacava la camisa esmorzant, com era objecte de les burles dels seus companys, com ensopegava amb les cadires un cop rere l'altre... el límit de la desgràcia humana, el desastre majúscul... jo també era així? No era possible. Em volia fondre.

- XAVI !! vaig cridar de sobte, sorprès jo mateix, en un moment en que l'adrenalina em sobreeixia. Però, malgrat la potència del meu crit, no em va sentir. Ningú em va sentir.

Vaig intentar apropar-me a ell, almenys tocar-lo. Però no, tampoc. Una força superior m'ho impedia, com si en aquesta ocasió els imants fossin del mateix pol. Només aconseguia arribar a un metre del meu clon.

Finalment, al migdia, va desfer el camí cap a casa. Em delia per saber què passaria amb la Maria. Se'n donaria compte? Sabria que aquell era un impostor?

Va arribar al pis i va tocar el timbre! I les claus? Tan ximple era? Tan ofuscat estava?

La meva estimada Maria va obrir la porta. Només veure-la em vaig estremir. Em passa sovint. Tenia els ulls humits i vermells i se'l mirava amb certa tendresa. Es curiós, però no vaig notar cap sensació de gelosia.

Es miraven tots dos, sense gosar ni l'un ni l'altra fer cap intenció en cap sentit, com impotents davant la situació.

Vaig tenir la intuïció que havia de fer alguna cosa. Miraculosament, i amb un esforç increïble vaig aconseguir traspassar l'escut i vaig fregar la seva espatlla amb el dit.

- Em perdones? Va aconseguir articular ell en aquell instant, com un sospir.

- Perdona'm... amor meu...si us plau... - va repetir tremolós.

Encara no entenc què va passar, però l'abraçada d'ella va fer entrar immediatament dins el cos d'aquell desfici d'home, em vaig fondre realment amb ell. Xuclat pel meu clon. Em vaig acoblar perfectament entre les seves cèl·lules mentre m'escoltava a mi mateix dient entre els seus rínxols, a cau d'orella:

- Ho sento molt, de veritat, amor. Vaig ser un estúpid comportant-me d'aquella manera ahir a la nit. Avui ha estat terrible... no sé què m'ha passat...com si hagués estat tot el matí fora de mi, com si no hi fos...


Comentaris

  • He entés...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 05-12-2008 | Valoració: 10

    el relat com una metàfora visual del que sovint fem sense adonar-nos. D'una manera o altra les preocupacions o els ensurts fan que a vegades tinguem un dia d'aquells en que verdaderament sembla que ens inhibim als estímuls exteriors, com si badessim, en un estat de mirar sense veure. M'ha semblat genial el plantejament que fas d'aquesta vivència que em sembla que és força comú.
    Una abraçada

  • Surrealista.[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 02-11-2007 | Valoració: 9

    Amb sentiment tràgic i moments de desencert. Suposo que és el joc d'un marit ordinari, que no coneix l'amor i que no sap tractar la seva esposa.

  • Aquest no l'havia llegit[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 10-10-2007

    i la veritat és que el trobo fantàstic.

    Crec que has sabut fer un gir en la historia que ens porta d'una fantasia (mig terrorífica) a una historia emotiva molt tendra.

    Una mica Woody Allen, tot plegat.

    M'agrada, m'agrada!

  • Glups, [Ofensiu]
    Màndalf | 16-08-2007

    mira que posar aquí sota un comentari que he fet per la Peres... és que sóc la puar...

  • Sisplau Peres,[Ofensiu]
    Màndalf | 16-08-2007

    fantàstica filla meva, posa ja la segona part de la història que m'he quedat amb ganes de saber si podré fer servir aquesta màgica brúixola de l'avi de la Joana. Qui més qui menys la necessita de quan en quan. I si pot ser un mapa del tresor...

    Dons mira que bé que estiguis per aquí, les meves altres dues filles no hi són. La gran està a les illes i la petita a la Ribera d'Ebre, demà divendres la vaig a buscar. Menys mal de tu i del meu xaval que també volta per aquí.

    Ara les vacances les començo jo. Saps què faré? Em posaré una faldilla i me n'aniré a Escòcia, a veure a on arribo llençant el tronc...

    Rep una abraçada molt especial del teu papi.

    Si yu (que diuen els escocesos)

    M

  • Acabo[Ofensiu]
    Perestroika | 16-08-2007

    d'arribar de vacances, que he passat uns dies a Extremadura, i en arribar no hi havia ningú a casa, els pares han sortit uns dies. I necessitava una abraçadeta paternal, així que no he trobat lloc millor on refugiar-me que dins el teu raconet.. m'abraces,papi?

  • Gernial!!![Ofensiu]
    mimí | 14-07-2007 | Valoració: 9

    Un final tendre que li dona sentit al que semblava una peli de ciencia-ficció.
    Molt bó

  • Encantador[Ofensiu]
    RATUIX | 20-06-2007 | Valoració: 9

    sobre tot el final. I molt real, tenint en compte que no ho és.
    Felicitats

  • avui sí![Ofensiu]
    kispar fidu | 17-06-2007 | Valoració: 10

    eis Màndalf! com anem? què tal aquestes energies que sempre encomanes?

    primer de tot, et comentaré el motiu de la meva visita (que de fet et devia! jejeje). Últimament navego ben poc per les paraules del web...! m'he viciat al Fòrum (i segueixo amb el bici, és clar! jeje), però passo poca estona comentant!

    Doncs, que com que al final dijous passat també vaig haver de renunciar a la presentació del 10x10 a Hospitalet (se'm van solapar horaris i vaig preferir fer una cosa bé i no moltes sense cap completa del tot); em vaig quedar altre cop sense relataires! jops! pensareu que no es pot comptar amb mi!... (espero que no! jeje). Doncs, posant-me al dia ahir pel Fòrum, vaig veure que dimarts el Vicenç presenta el llibre a l'Ona! i uou! vaig trobar la solució a les meves dos últimes faltes i vaig a notar-ho de seguida a l'agenda!

    A més, al Vicenç el vaig conèixer en persona a l'última trobada que vaig anar (la de la presentació de la Llibre!) i em va caure d'allò més bé!

    Ostres, com m'enrotllo! i encara et falta el comentari del text, eh! (hauràs d'esperar 6 minutets com a mínim per això...! a que me'l llegeixi! jejeje). Anem "a lo que íbamos": la pregunta és: que hi aniràs? uo! segur que sí! no faltes a cap tu! ets com un mag! sembles el Màndalf i tot! ;) Si és que sí, et portaré el llibre que tinc guardadet entre paper de diari i dedicat per a tu! uo!

    ja em diràs!

    Bé, ara sí, anem a llegir i: CLON:
    (pimer de tot, Tema: Fantàstica, ok, no faré comparacions dels personatges amb tu doncs! jejeje, sempre va bé mirar-s'ho quan tens la costum d'interpretar els relats com a biogràfics molt sovint! encara que... no sé on ho vaig sentir, que realment els autors sempre reflecteixen la seva vida en els llibres... ho va dir la Sílvia a la presentació, oi?)

    seguim... (avui estic enraonadora, eh! patiràs! jajajaja)

    Tot i que... uo! sí que s'assembla força al teu propi clon! ulleretes, anant en metro amb la L3 (uo! també era la meva quan encara no m'havia passat al bus de Sarrià!) i ben matiner (segur que ja havia dit el Booooºººoooon diiia pel Fòrum i tot! ostres! dos Bons dieS junts al Fòrum! jejeje)

    M'impacientava la seva reacció! i m'ha sorprès també! no se n'ha adonat!

    quina intriga...! seguim, seguim (és que vaig comentant mentre llegeixo...! que sinó m'oblido del que vull dir!)

    uala! perfecte! Invisibilitat! genial! m'agrada, m'agrada! una bona escapatòria per al repte de l'anècdota anterior!
    Quantes sorpreses! a veure que més "ens" espera...!

    jo també era així? jejeje, és que deu ni dó les observacions que n'extreu! ;)

    De pedra! ja estic, l'he acabat, i sincerament t'he de dir: brutal! de debò, feia temps que no llegia un escrit que m'agradés tant! l'has clavat. Era un final difícil de decidir penso... no cada dia s'ha de trobar solució i resposta a un conflicte com trobar-se amb un doble i adonar-se de la transparència d'un mateix! i m'encuriosia saber com te'n sortiries, i m'has deixat fascinada, i molt satisfeta amb la teva ressolució: Fora de si, fora d'ell mateix... per a una acció de la que se'n sentia culpable... i d'aquí que hagi estat tot el dia veient-se a si mateix... mentre estava fora de si... i la resta no el veia, perquè realment sols era una persona.

    Felicitats Màndalf! m'has deixat amb la boca oberta! jejeje

    petonets,
    fiduet ;)

    (i ens veiem!)

    p.d: sort que me l'he guardat en un word provisional a l'escriptori, sospitant de possibles errors en la pàgina! No és la primera vegada que se'm penja avui! uffff! sort! perquè em seria impossible reproduir-lo de nou!

    jejeje, cuida't!

  • Dislocat[Ofensiu]
    ginebre | 14-06-2007

    Aquest relat comença com si fos una broma, una història còmica i divertida. Però no, poc a poc va entrant una petita sensació d'angoixa i finalment me n'adono que tota la història és una metàfora boníssima sobre allò tan conegut d'estar absent, d'estar fora de si.
    I la integritat que ens dóna el perdó.
    Gràcies per la lectura.

  • no me n'oblido![Ofensiu]
    kispar fidu | 06-06-2007

    eis Màndalf! com anem?

    No me l'he llegit... em sap greu! demano disculpes...!

    però és que acabo de penjar un Tema al Fòrum, i hi he deixat una postdata per a tu... i com que dubtava que ho veiéssis... doncs, he pensat en venir a deixar-t'ho per aquí! jejeje

    Doncs, que tinc present que em vas demanar un dels llibres, eh! que no me n'oblido!!!! i que encara el tinc! vull dir que me'n recordo i el tenia a punt per la presentació del Llibre de Poesia Eròtica... i encara te'l guardo, eh!!!!! no et pensis que m'oblido de tu! Els mags teniu aquestes coses, que no desapareixeu del tot mai! jejeje, i menys quan es tracta d'un mag amb tanta energia i vitalitat i aquell humor tan simpàtic i enginyós que mai s'acaba! jeje

    apalins doncs, sols això, que pensis que en la propera trobada que coincidim tindràs un dels exemplars a les teves mans! ;)

    cuida't!

    petons,
    Gemm@ (kispareta)

  • estabornit[Ofensiu]
    ANEROL | 01-06-2007 | Valoració: 10

    Meravellós.
    Tinc els ulls tocats; amb quina facilitat m'has fet viure com es sentia el personatge; he llegir ràpidament, amb dèria per seguir el ritme de la narració.

  • Ben real![Ofensiu]
    Nubada | 21-05-2007

    M'ha agradat molt!
    No acostumo a llegir, en pantalla, els relats que superen els tres o quatre minuts (això em fa pensar que els hauria d'imprimir, que fan de més bon llegir). Però aquest m'ha enganxat.
    Una segona lectura li dóna tot un altre sentit que... uf! Quin relat de ficció tan real!

  • Intrigant[Ofensiu]
    BJG | 19-05-2007

    M'ha agradat força, mantens l'intriga fins el final i no et pots imaginar el que passa, fas creure mil coses abans del que és realment.
    A més expliques una sensació que ens passa a tots sovint, al menys a mi també em passa.

    Salut!

  • Doblement captivador[Ofensiu]
    Miracle | 03-05-2007 | Valoració: 10

    Per una banda, la descripció que fas del metro i del seu ambient...
    Per altra, el desdoblament del personatge, que passa de veure un clon seu a fer-se invisible a tornar-se a enganxar per tornar a ser tot sencer...

    M'ha agradat el ritme, l'atmosfera, la història, o sigui tot. Felicitats!

  • Bon surrealisme[Ofensiu]
    Jordi Droguet Xirau | 16-04-2007

    És la primera vegada que et llegeixo, -sóc un usuari novell-i m'ha agradat el teu estil àgil,fresc i concís, que manté viu l'interès del lector des del principi fins al final. Els relats curts s'han d'escriure així. No suporto els amaneraments ni les proses recargolades decimonòniques. Felicitats.

  • Des de dins meu...[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-04-2007 | Valoració: 10

    M'ha resultat encisador el teu relat que certament sembla fantàstic, però que, ben mirat ( i porto les ulleres de llegir de prop, o sigui que ho veig perfectament! ), resulta força real... perquè tots ( sóc generosa i regalo a tothom i a totdon les meves pròpies sensacions! ) hem experimentat aquells dies estranys, aquelles hores terribles, aquells minuts extravagants durant els quals no sabem de veritat de la bona ( de la que només reconeixem quan som sols i ningú ens escolta, o quan sabem que qui ho fa no s'esverarà per això, tampoc, a aquestes alçades! ) què ens ha passat: resulta que ens sentim com si haguéssim estat fora de nosaltres mateixos, com si no hi fóssim la persona habitual, aquella que funciona amb normalitat automàticament...
    ( Perdona un minut: estic respirant, uf, af, uf!... és que he escrit tot l'anterior d'una tirada... aughf! )

    La introducció que has fet a aquesta frase encertadíssima ( els deu o dotze primers paràgrafs inicials, vull dir ) són genials, per cert! Reconec sense embuts que m'ho he passat d'allò més bé llegint-los!

    Enhorabona!

    T'envio una abraçada autèntica, sense clonar de cap altra, original i sincera de veritat,
    Unaquimera
    ( Aquest cop no he intentat fer-te cap enllaç, perquè no m'atreveixo, no sigui que em surtin clonats! )


  • Hola, Màndalf[Ofensiu]
    brumari | 15-04-2007

    El desdoblament de la personalitat sempre ha estat un tema molt suggeridor, i tu en aquest relat el tractes amb un ritme que enganxa al lector des de les primeres línies.
    Descrius molt bé les sensacions del personatge, el seu astorament davant d'aquell fet insòlit. Condueixes tan bé l'acció, que podries dur-nos a una pila de desenllaços (un mèrit narratiu en un relat tan curt), però tu en tries un de molt intel·ligent. Et felicito.

    Una abraçada


  • Fora de mi[Ofensiu]
    Carles Malet | 08-04-2007

    Hola Mandalf,

    Ben portada la intriga fins el final. M'ha encantat la darrera frase "com si hagués estat tot el matí fora de mi, com si no hi fos...", que dóna sentit a la història. Una estranya dissociació, probablement a conseqüència d'una discussió conjugal. Se'n podrien extreure molts matisos, però em quedo amb que la sensació de culpabilitat fa que deixem de ser nosaltres mateixos.

    Fins aviat!

    Carles

Valoració mitja: 9.63

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: