Ciutat del vell port (Repte 290)

El sol el va despertar i, en desemmandrir-se enfilat a l'arbre, va saber del cert que tota aquella espectació vinguda de la multitud arraïmada al turó pròxim a la ciutat del vell port era perquè ja havien descobert tota la veritat.

* *

Des del primer moment, aquell indret li va semblar tranquil. Arran de mar, el port el va acollir amb els braços oberts del tràfec constant de barques carregades de peix, de rostres cremats pel salobre, de mans clivellades per les amarres i la intempèrie. Però el que més el satisfé va ser l'ambient de germanor, totalment absent del món d'on venia. Per primer cop a la vida, un lleu somriure es dibuixà en els seus llavis balbs per naturalesa.

Va començar traginant sacs de blat per als magatzems propers o caixes de peix per a la llotja. La seva destresa per les manualitats va dur-lo a sargir xarxes, feina que li agradava encara que semblés més aviat una tasca per a les dones. Així, va coincidir amb la Paula. Tímid per naturalesa i acostumat a ser rebutjat per tothom, el caràcter afable d'ella i la seva delicadesa a l'hora de parlar i d'actuar van seduir-lo fugaçment.

La Paula no semblava igual a les altres dones que havia conegut. Era tendra i educada, respectuosa i aliena a la seva lletjor física. Poc a poc la seva solitud va desaparèixer amb les llargues converses que mantenien mentre sargien i passaven el temps. Aquella mirada innocent l'anava enamorant bojament, aquells modals purs l'encisaven.

Però tanta felicitat no era possible. I en Ramon va trencar-la.

Aquell matí gèlid de novembre la Paula va caure en el mateix sac que les altres dones en venir acompanyada per en Ramon, el seu promès. Va sentir-se traït de nou, va saber que es repetia la mateixa història, que hauria de fugir de la gent, que ningú el comprenia ni el podia acompanyar. Sol, callat, deforme, horrible. Dins del seu pensament sabia que la Paula havia de morir.

Va esperar-la amagat a prop del seu portal i, quan va deixar-la en Ramon, va acostar-se a la porta i va picar lleument.

* *

Algú picava a la porta. Potser en Ramon volia oferir-li un nou petó de bona nit. En obrir, una mà aspra va tapar-li la boca i la foscor va omplir-la de cap a peus. Per sempre més.

* *

El sol el va despertar de la bogeria de la nit anterior, aquella bogeria coneguda i que semblava cíclica. Encara enfilat a l'arbre, ja desemmandrit del tot, va observar la multitud arraïmada i irada al turó. Sabia del cert que ja havien descobert el cos de la Paula degollat junt a la llotja, com les altres vegades. Desconeixien els altres casos. Perquè havia llençat els cossos a la mar després de l'assassinat. Aquest cop, però, cansat de tot, no va amagar-lo. Tampoc va intentar fugir. Enfilat a l'arbre, va esperar el linxament.