“Chorizo Revilla, un sabor que maravilla”

Un relat de: Montseblanc
Fa molts anys d’això. És fotut quan molts dels relats de les vivències pròpies ja els has de començar dient que en fa molts anys... Però és així... I ha calgut tot aquest temps per arribar on sóc ara, doncs benvingut puto pas del temps...

Recordo l’anunci a la televisió. Jo era una nena. Només hi havia un canal i mig. I ens ho empassàvem tot. Aquell xoriço em feia venir salivera. La imatge del ganivet tallant-lo primet i com anava caient a la pila de rodanxes, una rere l’altra, que no en faltés, que s’atipés tothom... I l’eslògan, que deia que el seu sabor meravellava.

Al barri només hi havia una botiga de queviures on anava tothom a comprar. Encara no hi havia súpers ni res semblant. A la botiga arribaves i havies de demanar tanda i et deien “servidora” que a mi em feia molta gràcia. I esperar. Encara que el que volguessis ho tinguessis a tocar de mà. Fins que era el teu torn i llegies la llista que t’havia donat la mare. “Paper Elefant” deia jo, i la botiguera posava sobre el taulell el que li havia demanat i apuntava el preu amb un bolígraf en un paperot que tenia preparat. “Vi” deia jo, i li donava una ampolla de vidre buida perquè me l’omplís. Ni tan sols li deia “negre” o “blanc”, ella ja devia conèixer els gustos de casa.

Però el millor era demanar “dos-cents grams de xoriço Revilla”. La botiguera, li dèiem “senyora Matilde”, anava cap a la nevera-expositor d’embotits. Hi havia quatre coses, molt espai “en blanc”, però el xoriço no hi faltava mai. Gruixut, llarg, ben fet, amb aspecte pesat (no m’agradava quan només en quedava un culet amb la corda penjant). Llavors les blanques mans de dits rodanxons l’agafaven amb cura i el posaven inclinat (per fer els talls més grans) sobre aquella màquina que feia poc que havien comprat. Feia un soroll desagradable però quedava compensat amb la imatge de les rodanxes perfectes de xoriço que anaven caient sobre el paper prèviament estès a sota. S’ondulaven una mica en caure i després quedaven planes, l’una sobre l’altra, vermelles, amb les clapetes alegres del blanc greix. Era hipnòtic mirar allò. M’empassava la saliva una i altra vegada.

I un cop a casa em feia un bocadillo (encara no sabia que s’havia de dir entrepà). M’agradava tallar la punta de la barra de mig, el crostó, partir-lo per la meitat, tirar-hi un raig d’oli i un altre de vinagre, i després el xoriço, no massa, una rodanxa per tapar el pa, però mai una sobre l’altra, allò hagués estat excessiu. Havia de tenir el punt just.

I sortir a fora. Seure al pedrís del davant de casa. Mirar els meus germans jugant vora el safareig. Escoltar les abelles totes enfeinades al voltant dels romanins. L’entrepà ben agafat amb les dues mans. Queixalada...

Què bo que era... I mirar la marca que quedava allà on havien passat les meves dents. Les franges de colors. Primer la crosta torrada, després la molla blanca, que s’anava tornant groga i rosa a mesura que s’acostava al centre, on el vermell esclatava un cop més, alegre, viu, comestible... I feia olor, sí, molta olor, sobretot del xoriço que s’imposava a les altres substàncies.

I a la boca, abans d’empassar-me la barreja, feia anar la mossegada d’un cantó a l’altre, sentint com l’oli i el vinagre se’m passejaven sobre la llengua, amb el xoriço trinxant-se entre els queixals, el sabor del pa començant a baixar per la gola, la saliva amarant-t’ho tot.

Sempre se m’acabava molt abans de que jo estigués saciada. Però no repetia. No fos cas que fes anar malament la mare amb el pa o l’embotit, que abans es comprava tot en la justa mesura...

I bé, amb el pas del temps he provat altres xoriços, suposadament de molt millor qualitat. Però, què voleu que us digui? Sí que eren bons però, com el Revilla, cap. Perquè és ficar-me’l a la boca, tancar els ulls, deixar que la llengua i el paladar en prenguin possessió i tornar a sentir el silenci d’aquelles tardes sense cotxes, només trencat pels crits de la canalla i la mare cantant fluixet mentre pelava les patates per la vianda del sopar. I no em direu que no és una meravella treure’m quaranta anys de sobre només amb una mossegada...

(dedicat a l’Israel ;) )

Comentaris

  • FELICITATS[Ofensiu]
    kefas | 21-03-2017 | Valoració: 8

    Notable enyorança Proustiana.

  • Snifff[Ofensiu]
    Montseblanc | 17-12-2016

    "avorriré"...

  • Confeso...[Ofensiu]
    Montseblanc | 17-12-2016

    ...que des de que vaig escriure el relat he menjat xoriço gairebé cada dia. Suposo que l'aborriré, però mentrestant... què bo que és!