Cendres d'una època universitària

Aquella habitació era plena de pols. Caixes i més caixes cobrien la poca llum dels florescents del sostres. Albarans, justificants de pagament, ordres de compra, fulls de balanços, llistats d'ingressos, avals retornats, ... un mar de papers i de números navegaven enmig de la negror d'aquella habitació. Havien passat molts anys d'ençà que a principis dels 90 s'havien traslladat cap al Pavelló Rosa del recinte de la Maternitat, a les Corts, deixant enrere aquella Gran Via que cada dia era més transitada de cotxes, autobusos i motos. Allà, enmig d'aquells jardins, lluny d'aquella etapa en què anava tant de bòlit mentre fumava com un carreter, va pensar que hi trobaria aquella pau que tant anhelava a mesura que veia més a prop la jubilació. Més tranquil·litat i sobretot, res de tabac. Els pulmons ja els havia explotat prou i després de fer tants números i saber que no podia posar el comptador a zero, va prendre consciència que havia d'intentar
començar de nou. Si més no, intentar-ho. I enmig d'aquell mar infinit de cobraments de matrícules que capitanejava, va deixar enrere aquell vici.

Aquell matí, assegut a la butaca de casa on hi tocava aquell sol matiner i amb la mirada posada a la serra de Collserola, anava fent balanç de tota la seva etapa professional a la universitat. Li agradava recordar aquella època. Què se n'havia fet de tota aquella gent?

Era ple hivern i els hi tocava fer net de tot aquell espai empolsinat inundat de papers i lletres que parlaven de la gestió econòmica de la universitat. Sovint els arxius feien actuacions d'urgència i aquell hivern havien heretat inesperadament un espai ple de paperassa econòmica que evidenciava com es treballava en aquella unitat que s'encarregava de la comptabilitat i de la tresoreria. Sempre s'ha dit que si les parets parlessin quantes històries sortirien a la llum. Perquè a darrera dels documents sempre hi ha noms i cognoms. Però aquell dia tocava etiquetar-ho tot àgilment perquè el que calia era buidar aquelles prestatgeries metàl·liques. Hi venien nous 'llogaters' i calia un rentat de cara. Revisar la il·luminació, pintar les parets, netejar el terra, treure trastos... Un cop buit, la llum d'aquella habitació havia reaparegut i mentre acabaven de revisar algunes rampoines i trastos vells que encara hi quedaven, va fixar-se en aquell cendrer de ceràmica.

'Aquí fuma Antonio'. Allà, a dins d'aquell prestatge d'un armari metàl·lic, hi havia un cendrer ben empolsinat, i no pas per la cendra, sinó per la pols de l'oblit. Ella va agafar un tovalló de paper per treure-li una mica la pols. Qui era l'Antonio? Com si les parets parlessin, la seva companya li va explicar que en aquella oficina hi havia treballat el pare d'una cantant barcelonina. De seguida va pensar que buscaria la manera de contactar-la i li escriuria per dir-li que si li venia de gust, l'Antonio, el seu pare, encara era a temps de retrobar-se amb les cendres d'aquella època universitària en què va treballar al número 585 de la Gran Via. Avui, des de la mateixa finestra, s'acabava d'instal·lar al seu nou lloc de treball. Des de la finestra estant, es va fixar amb el senyor que passava per la vorera tot deixant voleiar el fum de la seva cigarreta. Qui sap si l'Antonio havia deixat de fumar, es preguntava. Des del seu lloc de treball encara s'hi escoltava el rugir frenètic dels cotxes, autobusos i motos, però també s'hi veien circular moltes bicicletes i patinets elèctrics. Tot seguia el seu curs.

Nous vehicles, nous temps, nous 'llogaters', nous serveis, nous tràmits, noves transformacions, nova gent, nous reptes.