Carta de desamor a un amor platònic

Un relat de: Magda Garcia
Vaig estar profundament enamorada d'ell. Des que vaig veure’l per primera vegada en una parada d'autobús. La seva foto, amb cara sexy i impenetrable presidia el cartell publicitari d'una pel•lícula. No sé ni de quin gènere era, si un thriller o una història d'amor. Només em vaig fixar en ell. En la seva penetrant mirada. I des d'aquell moment quedà tatuat dins la meva retina. Es podria dir que em fascinà. I la veritat és que tot i anar fent la meva vida, flirtejant, enamorant-me i desenamorant-me en multitud d'ocasions, l'he considerat sempre com el MEU amor platònic.

Com un cartutx no gastat.

I en saber que vindria a Barcelona per presentar una nova pel•lícula i que s'organitzava una roda de premsa en un cèntric hotel em mancà temps per anar a la perruqueria. Arribada l'hora, em vaig presentar fent-me passar per periodista free-lance. Estava apunt de conèixer l'actor que m'havia robat el cor i la libido durant els últims anys!
Quan el vaig veure apropant-se a l'entarimat, asseient-se d'aquesta manera que només els mascles alfa i només els homes sexys saben fer, amb classe i lentitud, em vaig desfer com un gelat en ple mes d’agost. El meu cor inicià una cursa de velocitat tal, que en algun moment vaig pensar que desbordaria del meu pit, saltant per sobre del meu cap, i cauria als peus d’ell, de tan ràpid que bategava.
S’està força estona responent les preguntes dels periodistes. Em sentí embadalida, mirant-lo, tan felí, amb el seu clotet a la barbeta, les seves canoses patilles llargues, els seus rínxols esvalotats, que enretirava lentament, acaronant la seva pell, amb mà ampla i dits forts.
Vaig aconseguir que es fixés en mi gràcies a l’escot i les meves bronzejades i musculoses cames sota un vestidet arrapat a modus de guant. Aprofitant que la roda de premsa finalitzava i que en el decurs de la mateixa em picà l'ullet fugaçment, vaig aproximar-m-hi. Volia encetar una conversa, ni que fos de segons.
El vaig mirar als ulls. Li vaig somriure i em vaig insinuar. Clarament. No es pot dir altrament. Li vaig tirar la canya perquè sabia que si no aprofitava el meu moment de glòria passaria la resta de la meva vida lamentant-ho.
I ell picà l’ham. Sí. I tant que va picar!
Tot i que ara, escrivint aquesta carta de desamor, penso que potser ni va picar veritablement, ni li importo gens ni mica.
Però en aquell moment sí vaig creure que havia picat donat que vaig passar tota la nit a l'hotel, amb ell.
Aquest home havia viscut i sabia perfectament com tocar les tecles adequades perquè les harmonies i els acords de tot el meu cos sonessin. Vam compondre a duo i a capella diverses tonades sexuals, acabant, ambdós, exhausts!
El sexe durà, sens pausa, fins ben entrada la matinada. Decidí anar-me'n a casa a les quatre passades just quan ell s’adormí deixant el llistó ben alt. Alt, alt! Vaig anotar el meu nom i telèfon en un paper que hi havia sobre la tauleta.

D'això fa ja un temps. Aviat farà un parell d'anys. Quan penso en el moment en què vaig marxar, deixant-lo allà, adormit, amb la ingènua certesa de que es posaria en contacte amb mi l'endemà es nota que sóc naïf i romàntica, oi?
Vaig creure en l'amor a primera vista basant-me única i exclusivament en la meva atracció envers ell.
Probablement ni va guardar el paper que jo li vaig deixar.
I des de llavors estic gestionant aquest desamor. La frustració que genera constatar que una persona que havia idealitzat no hagi gastat ni una mica d'energia per trucar-me.
On és la cavallerositat, el romanticisme, ni que sigui només per educació!
De vegades penso que potser el paper va volar amb un corrent d’aire, que va caure a terra i la persona que va netejar l'habitació el recollí i el llençà i ara aquest paper és en algun contenidor blau o en algun abocador.... I és que costa fer-se a la idea que el teu amor utòpic, real només durant unes hores, un cop acabada la nit boja, ni se'n recordi de tu.
Quan surt per televisió, amb posat arrogant, canvio de canal. A la perruqueria, si el veig en una revista rosa presumint de nova parella em sulfuro. M'adono que el seu desamor m'afecta. No el suporto. Ja no el trobo sexy o guapo. Més aviat diria que em repèl i només de pensar-hi escrivint aquesta carta em poso de mal humor.
El cert és que necessitava escriure-ho per treure el que porto dins. Sé que em costarà superar-ho perquè no deixa de ser traumàtic per a mi que durant anys, inconscientment, vaig voler agradar-li.
Haig de superar aquest desamor.
M'he promès a mi mateixa que ho aconseguiré. Trobaré un home real que m'enamorarà per les seves virtuts i no només pel seu físic. I que poc a poc oblidaré aquesta aventura que en lloc de fer-me sentir pletòrica, durant molt de temps m'ha fet viure el sexe només de manera superficial. He de deixar de comparar-lo sexualment a d’altres homes. Tant de bo m’aparegui algú que esborri de la meva ment aquesta habitació d'hotel, aquesta nota sense resposta.
Crec que l'alleujament que sento en aquests precisos instants, ultimant aquesta carta de desamor, és la clau d'una porta.
Un nou llindar que em portarà sens dubte vers un amor profund, madur i real.

Comentaris

  • Amor platonic[Ofensiu]
    Prou bé | 28-09-2021

    Per ser reeixit un amor platònic ha de ser sempre així : platònic. Que faci somiar. Que ajudi en moments de solitud....quan passa de platònic a real gairebé mai s'adiu a les expectatives. Tot i així la protagonista del relat, déu- n'hi-do el que va gaudir...un bon relat.
    Amb total cordialitat

  • Em recordes la meva postura enfront a certa senyoreta.[Ofensiu]
    unicorn_blanc_del_bosc | 27-09-2021 | Valoració: 10

    Excel·lent relat... i evocador.

    Em fa pensar en un mig amor que vaig tenir ja fa més de deu anys... i que no he aconseguit d'oblidar malgrat la molta vergonya que em fa no haver-ho encara oblidat. Fins ara em ve a la ment. Em varen treure el plat de la boca quan semblava començar lo millor...

    Sé que mai la tornaré a veure, i que si la vegés ni tan sols la saludaria... Digueu-me covard si voleu, i m'és igual si em veieu covard... però no vull ser un valent "útil" des de l'hospital.

    En fi, suposo que els anys i les experiències m'ho faran que pensi molt menys en ella... espero que així sigui, encara que costi esperar cinc anys més.

    La vida en algunes coses és així.

    Ens veurem, companys i companyes.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: