Carpe diem (i SHS 103 al 108).

En Carles Petit havia abandonat aquells exercicis repetitius que practicava en pijama, tot just haver-se llevat, després de fer pipí i obrir la finestra per ventilar el pis. La monòtona iteració el permetia posar el pilot automàtic i rememorar mentrestant les espifiades comeses el dia precedent, el d'abans, el d'abans... i les incidències que imaginava que podia deparar-li el nou dia i, en general, l'avenir, gairebé totes desagradables. Aquest estrany trànsit entre passat i futur, ignorant el present, s'apoderava d'ell fins al punt que sovint es descomptava de les vegades que portava fent un exercici. Parlant d'això mentre esmorçava, els companys de feina li havien suggerit que es passés al tai-txi: li van recomanar un manual molt didàctic i profusament il·lustrat, comentant-li que l'ideal hauria estat practicar-lo en grup, pero que, si s'esforçava a no perdre la concentració, no trigaria a notar-ne els beneficis. La concentració comportava centrar el pensament en la respiració, en el moviments pausats que realitzava, en la percepció sensorial interna d'aquests moviments i en la manera en què la seva concatenació, sense solució de continuïtat, implicava les diferents parts del cos en l'objectiu de mantenir l'equilibri. A més, convenia que l'hàbit de viure el moment anés impregnant totes les activitats del dia, evitant l'evasió, nostàlgica o culpable, de recrear-se en el passat i la projecció cap a un futur incert que només li podia provocar ansietat.

Així, quan després del desdejuni sortia a fer la caminadeta reglamentària de tres quarts d'hora, seguint sempre el mateix recorregut, ja no aprofitava per desconnectar del món real i dedicar-se a imaginar situacions susceptibles de ser aprofitades per enviar-ne la narració, en negre sobre blanc, a Relats en Català, sinó que tractava de mirar el paisatge urbà com si fos la primera vegada que el contemplava, alternant les panoràmiques amb observacions detallades del terra, els núvols, els vehicles que circulaven per la calçada, la gent que caminava per la vorera, i els arbres i els edificis que se succeïen a banda i banda. L'escocell dels primers era massa gran per poder-ne tocar l'escorça del tronc sense aturar-se, però les façanes dels segons es prestaven a seguir caminant amb la mà dreta estesa, per apreciar-ne els relleus i canvis de textura amb la punta dels dits. Només calia separar-se'n per la presència d'algun obstacle, com les caixes de fruita i verdura dels paquistanesos, les pissarres amb begudes, bolleria, entrepans i tapes dels bars, muntades sobre cavallets, la gent sortint dels portals o els gossos ensumant i marcant amb pixum els sòcols, arrosegant l'amo i obligant-lo a transitar per la seva esquerra.

Tant s'esforçava en prescindir de records del passat i de les prospeccions de futur, ni que fos de l'immediat, que va quedar atrapat en el temps com l'actor Bill Murray en la pel·lícula que li ha donat més fama, però en un sentit diferent. Fins que l'artrosi ja no li va permetre més aquella passejada matutina, i amb l'única excepció dels dies plujosos, en què es quedava a casa o sortia amb el paraigua ja desplegat, cada matí era una repetició dels anteriors perquè havia aconseguit oblidar-se del que li havia estat passant diàriament: en arribar a un punt precís del trajecte, notava com un plugim localitzat sobre la seva persona, sens dubte d'algú que regava en aquella hora intempestiva; indignat, s'aturava, donava un pas al costat, es girava i aixecava el cap fins a distingir una regadora en acció en una finestra del tercer pis; i, víctima d'una ràbia irreprimible, començava a llançar improperis fins adonar-se que havia perdut el control; capcot i penedit, llavors tractava de recuperar la concentració... fins que un esdeveniment inesperat el sobresaltava, pocs segons després, alhora que li provocava un déjà vu.

Sempre que podia, la Diana Emmerich regava de nit els geranis de la jardinera muntada sobre l'ampit de la finestra, abans d'anar-se'n al llit. Però quan li tocava torn de nit ho feia en arribar a casa, a quarts de nou, treient el cap abans per donar una ullada al carrer, tot procurant que no hi passés ningú. Fins que un matí va sentir els crits d'un energumen que no havia vist perquè deambulava molt arrambat a l'edifici. Al cap d'una setmana, el següent matí de tornada de l'hospital, es va repetir l'incident i va decidir castigar l'histèric vianant: regaria sempre a les 8:30, fins i tot havent dormit a casa, i tindria preparada, a més de la regadora, una galleda d'aigua. Potser el molt carallot era masoquista i li agradava que el deixessin ben xop, perquè cada dia es presentava puntualment, circulant molt a prop de les cases, i aturant-se per mirar cap amunt i renegar, cridant i brandant el puny, quan algun rajolí d'aigua arribava a esquitxar-lo. Aleshores entomava estoicament la galledada que la Diana li engegava tot seguit, i donava mitja volta per tornar a casa i canviar-se de roba.

---

Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 103 al 108 (enunciats i solucions), fes clic aquí.