Cercador
CAPTIUS DELS ESTALVIS
Un relat de: brins- Compartir:
CAPTIUS DELS ESTALVIS
De bell nou la Neus observa com el seu marit es delecta davant d´una casa de camp enmig de la natura; veu com se li emplenen els ulls d´espurnes il.lusionades quan contempla aquell hort que podria cultivar ara en què acaba d´arribar la jubilació, però tem que en aquella casa hi haurà massa soledat. Tot i això, amb el cor encongit i un somriure generós, accepta d´anar-hi a viure per complaure el marit. Comptaran amb dues bones pensions que els han quedat després de tota una vida de treball, i tindran , a més, els rèdits periòdics d´un raconet guardat al banc; en Pere sempre ha estat molt estalviador...massa. Envoltat de muntanyes, aviat creix un paradís de verdura, hortalisses i flors, però aquesta formosor està cercada amb tanca de ferro de punxes solitàries i rodejada de silenci aclaparador. La Neus cada vegada se sent més sola, la manca de sons de ciutat li ressona a l´oïda, i la tristesa la va envaint a poc a poc. Per poder emplenar el temps, es refugia dins de casa fent belles labors. Passa hores i hores fent bufandes i barrets de franges acolorides amb tons degradats maragdes, fúcsies, blaus i també fa puntes calades amb forma de petxines i ondetes ben arrodonides que van decorant cada un dels mobles de la llar. A més, ha començat un quadre amb punt de creu, on broda la torre Eiffel, un monument que fa molts anys desitja visitar, però que no ho aconseguirà mai perquè en Pere sempre li explica que París és molt lluny, i el viatge costaria massa diners. S´ha de conformar amb les sortides del dissabte, quan van a comprar al poble, a peu, és clar, perquè la benzina és molt cara...
Després de dos anys, la tristor de la Neus ja és preocupant; el metge li ha diagnosticat una depressió severa i cal que es mediqui. Les converses amb el marit són cada vegada més escasses, no tenen gaire coses a parlar. És quan veu algun veí, que surt al carrer amb delit i li demana conversa; li explica els somnis que la desvetllen de nit, llança mil missatges que són clams d´angoixa, inicia secretes revoltes que no tenen mai ressò, i aboca nostàlgies a l´aire esperant que l´oreig les bressoli. A vegades, fins i tot gosa demanar a l´home que no passi tantes hores a l´hort, que assisteixin a espectacles, que facin viatges a llocs desconeguts... però en Pere sempre contesta que tot allò són capritxos cars, i ella calla, continua fent punt de creu.
Aquest migdia de primavera, tot canvia. Després de soterrar el planter, en Pere deixa l´aixada recolzada en un ametller, curull de blanca flor, i enrotlla la mànega groga; entra a casa per dinar, i veu que el plat de verdura que espera no és a taula... tan sols hi ha un gerro de porcellana damunt d´una blonda nítida. Un silenci profund roman a l´estança, llisca per les parets, envolta els mobles, i... en un racó, il.luminada per una escletxa de sol que entra a través de la persiana, hi veu la Neus, arrupida, quietona... a les mans, hi té uns fils de colors que ja mai més no necessitarà... i, a la falda, el quadre de la torre Eiffel, inacabat, sembla que la miri amb tristesa....
Després d´uns mesos d´anar-se´n la Neus, l´aspecte d´aquella casa ha canviat molt. La terra de l´hort, abans sempre esponjosa i ben adobada, ara és erma, eixuta, menjada per l´herba i bavejada pels cargols. En Ramon ja no la cultiva; diu que no cal... perquè la Neus ja no la pot veure....
Té l´aspecte d´un home acabat, enfonsat per l´absència de la companya. Fa pena aquest cap tan abatut, però encara entristeix més recordar tants i tants somnis que no va poder acomplir la dona, tota la vida que no va poder viure, per evitar despeses i preservar els estalvis, per no discutir amb l´home...
Veig que avui torna a arribar el cotxe del seu nebot, el parent més proper que té el Ramon, ja que no han tingut fills. És curiós...realment curiós....que ara vingui tan sovint a veure l´oncle. Què deu voler...?
Comentaris
-
...[Ofensiu]crohnic | 26-05-2009 | Valoració: 10
M'ha encantat aquest relat!! Molt autèntic i trist... Descrius perfectament les situacions que viuen i els sentiments que pateixen...
A més a més, per arrodonir-ho li has posat un final, pel meu gust, genial! -
Algun vespre oblidat[Ofensiu]Avet_blau | 05-04-2009 | Valoració: 10
Relat realment bonic, però colpidor,
doncs en la tardor d' unes vides
un dels dos surt perdedor.
Donar vida ala terra es preciós,
però compartint la suor,
sinó, el desfici esdevé plor.
A mancat sacrifici, i la voluntat
de deixar algun dia la terra sola;
de caminar entre botigues i places,
encara que nomes sigui
algun vespre oblidat.
Avet
-
Fer realitat els somnis![Ofensiu]Cendra de flor | 30-03-2009 | Valoració: 10
Relat molt ben expressat i entenedor. Les parelles haurien de poder fer compatible els somnis dels seus integrants. Si no un dels membres queda ofegat en la tristesa de no haver pogut acomplir el seu somni.
Cendra de flor -
Captiveri[Ofensiu]Unaquimera | 24-03-2009 | Valoració: 10
Quina alegria m'has donat, Pilar, en tornar-me a enviar un comentari!
Des que et vaig comentar Pell amb pell fins que he tornat a saber de tu en Aranya o mosca?, han passat més de dos mesos!
A més, quan passava pel teu espai i veia que no publicaves res nou, em feies patir una mica... però ara trobo tres novetats de cop, quin goig fan de veure!
He obert aquest Captius que vas enviar primer i t'he de dir que m'ha captivat de seguida.
Has sabut reflectir perfectament la difícil relació entre un parell de personalitats que han conviscut durant anys i s'han fet cadascuna a sí mateixa, i una a l'altra al mateix temps; has presentat dos personatges que durant anys s'han fet costat però que per una altra banda no comparteixen en el moment final interessos i desitjos i pateixen un captiveri del qual no són gaire conscients, però si víctimes.
T'envio ara mateix una abraçada, desitjant continuar compartir mots bons amb tu,
Unaquimera
-
Magnífic relat[Ofensiu]príncep del país del vent | 21-03-2009 | Valoració: 10
Crec que d'una manera força versemblant has aconseguit fer-nos entendre tantes i tantes vides quotidianes i, alhora, el sentit de la felicitat que, evidentment, no es pot trobar en els diners. Ha estat un plaer llegir-te!
-
Un bon relat[Ofensiu]Naiade | 16-03-2009 | Valoració: 10
Una historia ben trista, i més sabent que és real. Com en som les persones, que de vegades no se sap viure. Expliques un home com molts que fa el que li agrada, sense pensar, ni escoltar els desitjos de la dona que tan s'estima, no pensant en la vida que li esta donant, en la insatisfacció que li causa i en lo fàcil que seria fer-la feliç. Tan sols quan no la té s'adona que ha perdut el que més volia, la dona que el feia feliç i li omplia la vida. Ara sol i amargat, veu com tan sols el volen pel que els pugui deixar.
Aquesta frase l'he trobat especialment bella:
"aboca nostàlgies a l'aire esperant que l'oreig les bressoli."
L'aquarel·la que tens penjada a la biografia m'encanta, imagino que en deus ser l'autora no?
Una forta abraçada
-
Una trista historia[Ofensiu]Alberich | 14-03-2009 | Valoració: 10
Una trista historia, on s'hi reflexa els mil i un escaires de la incomunicació i del plantejar el fet de viure, amb l'egoisme del propi interès, per damunt del de la parella. Sovint amaguem el nostre petit egoisme i les nostres pors amb la coartada de que "ho fem per ella" (o "per ell", tant s'hi val)
Imprimeixes el ritme cadenciós adequat per destil·lar les espurnes d'amargor i el tempo que la historia requereix.
M'ha agradat molt.
Salutacions, Pilar.
Ramon
-
Una vida [Ofensiu]leonardo | 12-03-2009 | Valoració: 10
dedicada al sacrifici, al treball. Una generació que ha patit la manca de massa coses i que no sap expressar els seus sentiments. El marit deixa de treballar l'hort que ell mimava per la seva estimada, en que no l' havia dit mai.............. m'ha agradat molt com portes el relat i tot el que transmet. Em ve al cap un proverbi àrab que diu : El passat ha fuit, el que esperes està absent, però el present es teu ...... No el deixem fugir !
leonardo
-
Una història real[Ofensiu]nuriagau | 10-03-2009 | Valoració: 10
Aquesta història ens recorda que cal aprofitar el moment i gaudir d'aquells petits plaers que ens puguem permetre.
Ens has descrit molt bé la vida dels últims anys d'una parella que s'estimaven però que no sabien donar-se l'un a l'altre allò que necessitaven. Ell potser, per estalviar i ella, per resignació (?).
A la introducció dius que hi ha un paràgraf que és fruit de la imaginació. Espero que sigui l'últim, tot i que, literàriament, és un bon desenllaç.
Felicitats per aquest relat tan tendre i poètic!
Núria
-
El fet de saber[Ofensiu]Mercè Bellfort | 09-03-2009 | Valoració: 10
que el teu relat està basat en un fet real encara et fa posar més la pell de gallina. Que dura i injusta és la vida en moltes ocasions! La parella que descrius tan bé i, especialment, la muller, és digna del millor estudi psicològic. Amb el teu estil tan humà, directe i senzill has sabut transmetre al lector una temàtica francament colpidora.
Rep una forta abraçada, Pilar.
Mercè -
Una situació força real[Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 08-03-2009 | Valoració: 10
Tota una vida de sacrifici... per a res?
La vida és per viure-la o per patir-la? Tant se val!
Possiblement, sigui per a compartir-la. I de compartir n'hi ha maneres diferents.
Un relat que fa pensar! I molt!
- Joan - -
Quina llàstima...[Ofensiu]Maria Sanz Llaudet | 04-03-2009 | Valoració: 10
que sempre reaccionem tard! Que la majoria de vegades enyorem el que teníem i en canvi no siguem capaços d'apreciar-ho quan ho podriem gaudir, siguin persones, vivències, complicitats, sentiments, emocions...
El teu relat ho explica a través d'una veu narradora que es fa ressó de la soledat d'aquesta dona, víctima probablement d'un conformisme que l'aboca a la depressió. Colpidor i tendre alhora.
Una abraçada
Valoració mitja: 10
