caminar sense muletes

vinc a parar a aquest relat ple de sinceritat i tan personal.... Allò que diuen de l'amor, que és cec, és veritat, doncs sempre hi ha un periode en el que només mana el cor i després a més, el cos, deixant el cap una mica en segon terme...
El teu caminar sense muletes em sembla una reflexió per a fer-nos de quan en quan, per aprendre el sentit del compartir. La dependència seria bona en petites dosis, en certs moments, doncs també penso són de vegades necessàries, però en termes generals, cap dependència absoluta ens duu a bon port.
Has escrit com si estessis parlant a una colla d'amics, tal com has volgut, com t'ha sortit i això dóna un valor afegit al relat.
Escriure és la via que molts utilitzem per a desfogar-nos...

Un petonàs instantani

Qui no té dependència?

Hi ha gent, que ni tan sols ho sap.
Dependre d'algú, o d'alguna cosa és molt fàcil. Constantment ens enganxem a la dependència de fumar, màquines, sexe, alcohol... són les més fortes, però també ens podem enganxar al mòbil, xat, videojocs, fòrum de RC (je,je, je...) Tot això és molt fàcil. I un no s'adona que hi està enganxat fins que ho troba a faltar, i després no pot sobreviure sense allò.
I si és tant fàcil... imagina't enganxar-te amb una persona que ha passat moltes estones agradables amb tu. Un cos conegut, una cara somrient, uns llavis que et persegueixen, un diàleg sense fi.
Pau!! Si has estat enganxat en una cosa tant maca, és normal que ho trobis a faltar, just quan decideixes prescindir-ne el teu cos no es posa d'acord amb el teu cervell i se les hi ingenia perquè et vol arrossegar!! És com deixar el tabac. Vols, vols, vols deixar-ho, però ostres!! Que bo que està!
I com sortir d'aquest pou, Pau? Doncs és més fàcil del que un s'ho imagina. Primer de tot, cal mirar el pou horitzontalment, i mirar l'interior, i, entre la foscor, t'adones que deixa de ser un pou a esdevenir un túnel. I tot els túnels tenen sortida (que sinó són coves jejeje).
Mentre el traspassis tot serà incert, i carregat de pors. L'has de passar sabent que allò no és agradable, però sigues conscient en tot moment que tot es passatger, i un cop traspassis aquest túnel, la llum serà més intensa que mai. Els colors seran més macos, l'aire ja no t'ofegarà.
Sembla fàcil parlar quan un no sap el que has passat, però pensa, que potser, jo t'estic parlant des de l'altra banda del túnel. I només t'allargo la mà per ensenyar-te el camí...

Gemma34

No sabria dir si acabo de llegir una reflexió en veu alta, un assaig o un text de indignació-ficció. El cert és que, llegint els comentaris, em pregunto si en cas de ser ortogràficament perfecte tindria el mateix aire espontani, de ràbia alliberada, de denuncia, de pesimista resignació, o tot plegat no seria massa asèptic.

confio seguir llegint coses teves.

el tema que planteges, instants. Crec que només tinc una resposta: les dependències surten de la vida. És impossible tenir principis sense que generin dependències, per molt anarquista que siguis. I de principis en té tothom, bons o dolents. Així que la segona pregunta del pas per superar-les es respon sola.
Entenc els conceptes i la teoria, però la pràctica em supera. Se'm barreja tot quan penso amb els límits del compartir o dependre. A sobre les relacions en parella evolucionen, això veig que ja ho tens comprovat. Crec que hi ha d'haver el famós equilibri, com sempre. Si es troba deu ser fantàstic.
M'ha agradat molt el teu escrit. M'ha fet cavil·lar un ratet.

Jordi: són més importants els continguts. Si algun dia algú t'escriu t'astimo, no el reprenguis.

Instants: crec que el Jordi no et volia ofendre. T'ho has pres una mica a la tremenda.

Salut i força

Aquest comentari va per Jordi. Respecte les teves paraules, deixa'm dir-te que a més de pedant, també caus a la trampa dels teus mínims. Sense anar més lluny, escrius "dona" sense accent. Per tant, no sé si em parles de la dona com a persona o del verb donar. (????) A vegades volem donar lliçons als altres i no ens les donem a nosaltres mateixos. Volem mirar la palla als ulls dels altres, però no als nostres. Tu sabràs el que fas. Però predica l'exemple.

El teu relat, instants, sense mirar els "mínims" i tot i així, amb ells, penso que és una relat fantàstic. Enhorabona!

si no t'agrade no em llegeixis tens aquesta llibertat Jordi i per fer aquest tipus de comentaris millor te'ls guardes, no parlis de respecte ni de mínims si no saps el que és.

Possiblement els continguts siguin molt més importants que les formes, però hi ha uns mínims que s'han de respectar, ho sento.
I més amb les facilitats que ens dona l'ordinador, per pur respecte al lector.
muletes?
xupem?
depengut?
neccesitar?
perque?
òstia?
ensangrentada?
Totes aquestes hi surten d'entrada.

Hi tant que hi ha una enorme diferència entre l'estimació i la dependència.
Potser al principi costa distingir i la idea de no poder respirar sense aquella persona dóna una idea de la intensitat d'aquell amor.
Però les situacions se'ns escapen molts cops de les mans i costa adonar-se'n.
Compartir instants de tota mena i somnis és realment enriquidor i obre moltes portes.
Però aquesta dependència de tenir l'aprovació de l'altre, de viure a través d'ell, d'ésser un apèndix que batega al seu ritme és el producte de moltes generacions que ens ho van deixar per herència.
No es pot ficar cercats i límits en els sentiments i els somnis, no es pot renunciar per ésser acceptat, sense patir-ne les conseqüencies.
Cadascú necessita un espai vital per respirar i una vida pròpia, però això està molt lluny del que ens van ensenyar...
I no és fàcil comprendre que l'amor és compartir de tot cor, amb l'aportació de dos vides que no poden pretendre ésser una sola i única cosa.
Ostres, m'has fet pensar molt!

Una abraçada!

Hehehe,

M'agrada llegir-te perquè realment escrius com et dóna la real gana :-)
Si cuidessis, però, una mica més el continent d'escrits com aquest, seria un mica més fàcil llegir-te!

Està molt bé la reflexió que fas, i està bé també que algú trenqui una mica l'esquema de l'amor idílic (que és inevitable i vomitivament dependent).
Malgrat tot, a vegades la química ens juga males passades... i hem de repetir algun error :-D Però tot plegat només ens ajuda a entendre una mica millor la vida. Ho descrius amb imatges i accions quotidianes: ben aprop, això és el que passa. M'agrada.

Felicitats, instants, i gràcies no només per escriure coses interessants, sinó per entrellaçar-hi missatges que a vegades necessitem que ens recordin.

Una abraçada molt gran!

m