La teva mirada enrere

- Què hi farem! si els amos volen ser amos?- deia l'avi, encorvat, mirant l'alè del seu últim suspir escapant-se entre les mans ferregosses de tants anys de dura feina al camp.
- Què hi farem...- pensava en Quimet, el seu fill gran, hereu d'una vella masia rònega plena de records sense somriures.
L'avi exalà i es feu el silenci. En Quimet, desde la porta estant, es mirava el cos sense vida del seu pare, intentava recordar els moments en què havia vist al pare feliç.
- El cap no em funciona-pensà- no recordo, no puc recordar.- On eren els dies robats? Quan havia pogut jugar amb el seu pare quan era xic? L'avi sempre estava al camp, llaurant, podant, cuidant els animals, recollint els fruits del seu esforç i pagant, cerimoniossament, al senyor, al seu amo, tots els drets per viure. Any rere any, dia rere dia el Quimet havia vist com l'avi s'aixecava abans no sortís el sol, es carregava l'aixada a l'esquena i marxava al tros. Al migdia, quan el sol era ben bé al mig del cel, en Quimet portava el dinar a l'avi, hi havia dies, quan l'avi anava a la vinya de la font d'en Regàs, que caminava més d'una hora per portar les viandes.
L'avi ja no hi és, el pare treballa la terra com ho feia ell. Jo sóc un xic sense futur, aprendré l'ofici de pagès i pagaré a l'amo, perquè l'amo és l'amo.