Puta bandera!

Un relat de: instants

El record:

A les nits em desperto, amb un sabor de terra i pols als llavis, els ulls plorosos i amb la tristesa de veure'm viu. El son es repeteix una i altra vegada, comença amb les mans tacades de sang, crits de companys, un amb l'estòmac rebentat aguantat-se els budells que li sobresurten per fora l'estòmac, l'altre amb la cara cremada caient-li la pell a tires, cec i sense parpelles,a voltes em veig corrent esperitat per les explosions que es succeeixen incessants, aixecant les pedres i la terra que enguany no serà llaurada i jo cos a terra intentant fer-me petit, el més petit possible amb la por de sentir-me insignificant. La llitera al costat, buida plena de sang enganxifada de trossos de carn humana, restes d'homes més joves que jo que mai més veuran créixer els seus fills.

La batalla:

La boca pastosa, tinc sed, molta sed i fa una calor que espanta, hi ha homes que s'han adaptat l'uniforme, tallant-se les mànigues dels pantalons i les camises, però la sed és espantosa, et tragues la saliva i sents com t'escou el coll mentre romans ajagut a la trinxera mig marejat. M'han destinat d'enllaç entre els companys camillers de la primera linea i el punt de canvi amb els camillers que portaran, finalment, els ferits a les barcasses per a ser atesos a l'hospital de campanya on hi ha serveis mèdics. Tres-cents metres del front és una distància irrisòria, però suficient com per a sentir-se alleugerat de no estar enfilant un fusell i disparant qui sap que o, qui sap si, a un pagès com jo.

Passen ferits demanant per la seva mare, les ferides i sentir-se aprop de morir fa que necessitem al nostre costat aquells qui estimem, però aquests crits surten del més profund de l'ànima humana, són crits buits, desesperats i, en molts casos, es silencien pausadament fins tornar-se un xiuxiueig que s'ofega en el silenci. Hi ha morts que no podem enterrar fins que arribi la nit, però és a la nit quan la companyia entra a l'atac recuperant, el que haviem perdut el dia abans… i veig com canvien de color, en posicions grotesques, si és que estan sencers, i com s'omplen de mosques i la ferum es torna insoportable…. Seguir als qui ataquen i veure'ls caure és dur i més quan els reculls i no t'atreveixes a mirar-los als ulls i dir-los la gravetat de la ferida, no tens valor i els enganyes amb la ràbia de voler que tot plegat s'acabi i poguem tornar a casa.

Presoner:

Portem dies caminant dormint al ras, les espardenyes trencades, molts anem descalços, som com un ramat de bens sense esma ni per respirar, ens reparteixen mig xusco que hem de partir entre quatre, passem gana molta gana. No sabem on ens duen ni si ens afusellaran. Per cansament alguns cauen al terra i ningú els recull, al cap d'una estona s'escolta un tret, quanta misèria és la guerra.

Cada vespre se n'enporten uns quants i no els tornem a veure. Cada dia arriben més i més presoners, la gana és infernal i la brutícia s'acumula pertot arreu, els polls són companys de fatigues i , fins i tot, s'organitzen curses de polls per a passar l'estona! A la nit no pots ni anar a fer un riu, si t'aixeques d'on estas mig ajagut després és impossible tornar a trobar el lloc i fa massa fred i portem poc abric i necessitem de l'escalfor dels uns i els altres per a poder aclucar l'ull. Cada cop semblem menys persones i ens convertim, sense voler-ho, en bèsties sense cap dret.

Demà seré viu?


Comentaris

  • instants llunyans...[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 20-06-2008

    perquè les mirades no s'obliden, però ja no recordo el t de la teva veu com aquell que diu, ehhh
    he entrat per curiositat i t'he trobat, i just fa 20 minutets pensàvem en trucar-te, amb la lavínia... molts records de part seva, que la tinc aquí al costat!!
    i ja m'han dit que t'has unit amb deu i algu altre? jajajaj, tuuuuuuuuuuuuuuuuu
    I can't beliveeeeeeeeeeee

    amb ganes de veure't, ehhhh

    una abraçada ben forta, espero que tot tot tot tot estigui bé, tu estiguis bé i segueixis amb la mateixa essència d'aquells dies de birres i mais...

    una abraçada rei!!!

  • Quina serra és la de la foto?[Ofensiu]
    T. Cargol | 19-06-2008

    És tarragonina el més segur.

  • poses un títol...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-06-2008

    perquè et llegim el relat, i no és just. Una història força comuna, jo mateix en tinc un pràcticament igual, però diferent, però no la he penjat encara.
    Està ben escrit, aixó sí, amb sentiment i ràbia, però res del relat ens porta a entendre què hi pinta la bandera del títol, res, cap detall que ens hi dugui, ni un pensament del pagès que ara fa de soldat. Potser se m'ha escapat, però no ho he vist.
    No ens podem enlluernar per les nostres frases fantàstiques, ja que a voltes, en una segona lectura feta amb temps de repós, tallaries i afegiries força detalls del relat que a primer cop d'ull ens semblava genial.
    Et seguiré llegint, però.
    Estci d'acord amb tu en el fons, però la forma em falla.

    Una abraçada.

    Ferran

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de instants

instants

84 Relats

380 Comentaris

90699 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Sóc com sóc, aprenc a viure cada dia, alguns més que altres, però no deixo mai de maravellar-me dels petits desitjos fets realitat.

Crec en la llibertat i en la tendresa, d'ella en faig el meu camí i la meua bandera.

No m'agraden les paraules que no diuen res, no m'agrada perdre el temps.

Arranca-li somriures a la vida, car que et golpegi una i mil vegades, sigues tu, assumint totes les conseqüències, i no deixis mai de SER.


"Me da pena que se admire el valor en la batalla, menos mal que con los rifles no se matan las palabras"

"La poesia militant

Els artistes àcrates, imbuïts del romanticisme llibertari i d'un autodidactisme militant, faran del seu art un viarany cap a la llibertat."

" La cultura anarquista" de Ferran Aisa. Capítol: Dinamita cerebral.