Cagallonada gastronòmica

Em vaig deixar convèncer per anar al nou restaurant de moda. Em va invitar un company del grup, que fa anys que em corre al darrere. No m’agrada especialment, més que en la qualitat d’amic, però és de família benestant, i gràcies a les poderoses connexions de la seva família d’alguna manera va aconseguir una reserva per dos. No tenia clar si era una cita, i si fos el cas no haguera anat, però aquesta reserva era una oportunitat d’or que no podia deixar escapar, car ja feia temps que provava fer-me un lloc en un sector tan tancat d’accés com és el periodisme gastronòmic. I aquest restaurant podia, per fi, obrir-me’n les portes. Perquè, realment, era un restaurant de categoria. El van obrir fa relativament poc, i ja era l’objecte principal de conversa de tot el meu grup d’amics – ja sabeu, quan es passa de la trentena els restaurants sempre surten d’una manera o d’una altra en tota conversa. Però d’aquest restaurant, en parlaven diferent. En els mitjans, tothom en deia meravelles i ja era una cita impossible d’ignorar pels més famosos influencers. Tot eren elogis amb els adjectius més eloqüents i divins. I malgrat ser relativament nou, ja comptava amb totes les estrelles de les guies més prestigioses i s’havia guanyat les ressenyes positives dels crítics gastronòmics més respectats.
Malgrat aquesta extensa publicitat, la curiositat d’aquest nou restaurant residia, paradoxalment, en la seva falta d’informació. Només es coneixia el famós xef del restaurant pel seu nom amb reminiscències italianes, el xef Buzzati, però enlloc apareixia informació d’ell: ni fotografia, ni orígens, ni experiències passades. Com a cuiner excepcional que era –o això diuen– va aconseguir la fama només a través dels seus plats. Era com el Banksy de la gastronomia. No cal dir que hi havia un secretisme absolut entorn als plats. No es permetia publicar cap fotografia dels entrants ni del famós plat principal, el plat fort de les crítiques tan positives de tothom. Tampoc deixaven explicar-ne els detalls dels ingredients en cap article, només les emocions i records que podia rememorar el client.
L’única persona coneguda que va poder viure l’experiència del restaurant era un company de feina. Remarcareu que he utilitzat el passat, ja que aquest mateix company, just l’endemà d’anar al famós restaurant va decidir fer les maletes i marxar a viure la vida a unes illes exòtiques del Pacífic. Així que, amb les expectatives ben amunt, vaig apropar-me al restaurant. Primera particularitat: el restaurant no tenia cap insigía visible ni cap indicació aparent. Per tots els indicis, l’adreça podia ser el baix d’un pis qualsevol. Es trobava en un edifici perfectament normal i ordinari de Barcelona, que no deixava intuir de cap manera la màgia que ocorria a dins d’aquestes parets. L'adreça del restaurant era proporcionada conjuntament amb la contrasenya que permetia accedir-hi a través d'una carta remesa en mans pròpies per un treballador al moment d’acceptació de la reserva.
En arribar l’amic ja em vaig adonar que, clarament, com a mínim per a ell, això era una cita. Anava ben vestit i em va saludar formalment, no com quan ens veiem en alguna trobada del grup d’amics. Es va apropar a l’edifici, i va picar a la porta en un ritme peculiar, mentre deia en veu alta: “Coneix-te a tu mateix”. Com per art de màgia, la porta es va obrir sola i va deixar pas a un petit passadís obscur tènuement il·luminat, al final del qual es va obrir el famós restaurant. La decoració clarament victoriana desprenia riquesa i tradició, ressaltant amb l’imaginari disruptiu del restaurant creat per la premsa. La sala del restaurant estava il·luminada amb una llum tènue i càlida, reflectint-se subtilment en les copes de cristall i els coberts d'argent. Aquesta llum buscava reproduir una llum natural, probablement per reduir el claustrophobisme de la sala, totalment desproveïda de finestres o connexions al món exterior.
Sèiem en una taula cèntrica, envoltats per murmuris de conversa i el so suau de la música de fons, que semblava venir de les quatre parets mateixes, curiosament mancades d’altaveus. El conjunt contribuïa a un romanticisme de cita, i em va posar una mica nerviosa, però l'ambient luxós em va fer sentir una barreja d'emoció i intriga. La meva cita anava mudat, amb camisa blanca, una americana blava i un corbatí vermell. En contrast, jo portava només un vestit de faldilla llarga, i es notava amb distinció la meva pertinença a una classe social inferior a la d’ell. També a la dels altres clients. No per suposició, car molts eren cares conegudes de la nostra societat: el conseller d’interior del govern, un milionari propietari d’una famosa marca de prêt-à-porter espanyola amb la seva filla, una famosa actriu americana – que no és impensable que hagi efectuat el viatge fins a Barcelona només per aquesta ocasió –, un escriptor reconegut català que tenia un tic aparent, i un famós xef català de curiós accent. Aquesta presència em va il·lusionar molt, ja que em donaria un contingut exclusiu per la ressenya que pensava escriure del restaurant, i sobretot atès que era molt fan dels contes de l’escriptor present.
—Estimats amants de la gastronomia més fina i exquisida —va anunciar el cap de sala, un home de mitjana edat, esvelt i semblat sortir directament de Downton Abbey—. Heu estat triats pel nostre equip d’entre milers d’altres candidats, tots també d’excepcional categoria, per gaudir d’una experiència culinària única i personalitzada. Preneu el temps per assaborir els sabors, reviure les memòries que us transmetin els plats i gaudir dels nous records que creareu. El menú degustació d’avui consisteix en sis entrants, un plat principal i unes postres. L’ordre i el conjunt dels plats està pensat a la perfecció pel vostre paladar, s’ha elaborat prenent en compte la vostra trajectòria personal i uneix una barreja única de plats tradicionals, moderns, i alguns d’encara mai vistos fins i tot en la haute cuisine. Recordem que no es permet prendre fotografies ni enregistrar. Senyores i senyors, benvinguts al Restaurant Stercus.
Amb l’anunci del nom en llatí antic del restaurant, probablement apel·lant a les suposades arrels romanes del xef, els cambrers –exactament un per cada client–, ens van portar de manera perfectament sincronitzada el primer entrant. Durant tot el llarg del sopar, em vaig proposar fer un exercici de memòria immens, no només de cada racó i detall del restaurant, sinó també de la reacció dels assistents. Tot era contingut que em podria ressaltar de les altres crítiques gastronòmiques i, per fi, fer-me un nom en aquest nucli tan selecte.
Els cambrers, amb els seus uniformes impecables, van començar a portar els entrants. El primer plat era una "Amanida Atlàntida", una creació elaborada amb els productes marins més frescos trets de la famosa ciutat submergida –o això deien– i d’emplatat generós, que va ser ben rebuda per tots els gurmets de la sala.
Després, va arribar una "Croqueta d'exquisits", de mida considerable però sense el mateix impacte que l'amanida. Vaig provar dissimular un somriure, que se’m va escapar a causa de la mida minvant dels entrants. Al demanar pels tipus d’exquisits, només vaig rebre un somriure del cambrer com a resposta.
El següent era un "Nigiri de fugu", que consistia en un sol gra d'arròs, sota una taca rogenca que, suposo, consistia en el famós peix. En Marc semblava encantat de menjar aquesta mostra microscòpica de peix verinós, fent elogis al "concepte minimalista" del xef. La seqüència va continuar amb un "Ou de colibrí d'Helena", conegut per pondre els més petits ous amniòtics, i en va seguir una gota de sopa de tomàquet en un plat gegant.
Jo començava a veure-ho tot una mica absurd. Era una broma? Tant la meva cita, com tots els assistents, semblaven apreciar l’experiència. Parlaven de la barreja sumptuosa de gustos i sabors, de l’encertada textura i de l’emplatament artístic, que bé li valien un lloc en els més reconeguts museus.
Quan va arribar el "Pèsol amb ou de caviar" —un únic pèsol acompanyat d'un minúscul ou de caviar—, vaig buscar la mirada els altres clients, que semblaven completament captivats pel "geni culinari" del restaurant. Internament, encara estava ubicant-me. En què consisteix aquesta experiència? Serà que soc l’única que no l’entén? Quin és l’objectiu d’aquest teatre? Així que entre plat i plat, quan la porta de la cuina s’obria lleugerament, em fixava amb atenció per percebre el lloc de creació d’aquests minsos però originals plats. Però des del meu lloc, només podia percebre la part baixa dels cuiners. Concretament, les sabates. Un parell de sabates em van cridar l’atenció: eren unes sabates que semblaven de joglar, d’estil medieval i de vius colors. Serien aquestes les sabates del xef Buzzati?
“Perdó, però et menjaràs la teva ració de pa?” em va dir la meva cita, segrestant-me dels meus pensaments. I és que entre tanta absurditat aparent i entre sentiments contradictoris d’incomprensió i de desencantament, em vaig oblidar que el conjunt de l’àpat estava acompanyat, com a bon restaurant mediterrani, de pa i vi. Ni que potser són grans paraules. El pa, presentat com a “pa elaborat amb farina d’or”, consistia en una simple i solitària molla, al costat d’una única gota d’oli. Tampoc us he parlat del vi, que consistia en un minse glop d’un vi elaborat com feien a l’antiga Roma. No el vaig tastar, ja que només amb l’olor ja era fàcil percebre el desagradable gust i probablement caducitat del producte.
Vaja, semblava ben bé com si estiguéssim en un conte del Pere Calders i jo fos l’extraterrestre. Però entre un públic de tan alta categoria social, no podia quedar-me enrere. Així que, amb esforços i la tàctica de la imitació, vaig copiar els gestos, expressions i facetes dels altres gurmets. Em vaig endinsar en el joc, i vaig descriure amb mil i una paraules l’infinit geni del xef i els sentiments d’humanitat que transmetia en els plats. Què deia! Els plats eren una visió del món única, ells sols transmetien una pau i serenitat que podrien acabar amb totes les guerres del món. El xef era un artista d’aquests que neixen un per generació, per segle, per mil·lenni! A poc a poc es van unir tots els clients en aquesta pluja d’elogis, semblava com si ningú volgués semblar el menys coneixedor, i entre tots ens vam retroalimentar viciosament: un geni! Un prodigi! Un oracle! Un fenomen! Un visionari! Un profeta!
Sort vam tenir que el cap de sala ens va interrompre amb un fort crit, que va inundar la sala d’un silenci religiós. Després d’aquest silenci calculat, ni massa curt, ni massa llarg, va anunciar el plat principal amb gran solemnitat: “Aquest plat no té títol ni nom. Us pertany a vosaltres, destacats gurmets, a nomenar-lo individualment. Reviviu els records i les experiències que us generi, deixeu-vos guiar pel vostre paladar, i feu viure la vostra imaginació. Car aquest plat és el que cada u està buscant, és el que sempre heu desitjat, és el que vosaltres voldreu.”
Els cambrers van anar sortint de la cuina portant, cada ú, un plat de servei argentat tapat amb una tapa daurada. I, amb una coordinació de nivell olímpic la qual ja estàvem acostumats, van destapar alhora el famós plat principal. En va seguir una onada d’aplaudiments amb entusiasme, sorolls d’admiració i fins i tot algun petit crit orgàsmic, que qui el va fer va provar amagar pujant el grau d’aplaudiments. Els murmuris i adjectius d’admiració, de nou, no van tardar. Cada ú relatava els records d’aquest únic plat que estaven assaborint. La famosa actriu es va desfogar en plors, rememorant la duresa dels inicis en la dura indústria cinematogràfica. El reconegut cuiner català li va recordar la simplicitat dels plats de la seva àvia, raó per la qual es va dedicar a la gastronomia. El milionari va donar la mà a la seva filla, esperant que aquest plat repari una relació fins ara irreparable. I l’escriptor va començar un llarg monòleg en un català perfecte i il·lustre, que malauradament no vaig apuntar i que s’haurà perdut per sempre més.
Jo, per la meva banda, em vaig quedar perplexa i bocabadada. Mirava al meu voltant, incapaç de comprendre com tothom podia estar tan impressionat amb aquest plat. Vaig girar-me cap al Miquel, esperant trobar una aliança en la seva incredulitat, però ell estava ocupat gaudint d’un mos d’aquest plat, mentre evidentment provava recordar alguna experiència única del seu passat que el pogués destacar enmig de tantes emocionants anècdotes dels altres gurmets.
—És una broma, oi? —vaig dir, esperant que algú revelés el truc.
—No, és genial! —va respondre Miquel amb entusiasme—. És tan atrevit, tan a l'altura del gran cuiner!
Vaig mirar de nou el buit davant meu. No podia evitar sentir-me enganyada. L'art de la cuina consisteix en sabors, textures i la satisfacció d'un bon àpat, no en aquesta farsa.
—Però no hi ha res aquí! —vaig exclamar, mirant els altres clients—. Estem pagant per un plat buit!
I és que això era el plat principal: un plat totalment buit, sense cap substància, física o líquida. El Miquel va deixar anar els seus coberts, que fins ara utilitzava fent veure el tallar d’un tipus de carn. Els altres gurmets em van mirar amb commiseració, com si fos incapaç de comprendre l'essència de l'art culinari modern. I el famós cuiner de la taula del costat em va dir amb condescendència:
—No és el que mengem, sinó l'experiència, senyora.
Quina experiència? Quina bajanada! No cal dir que no vaig tocar el plat, ni em vaig inserir en l’eufòria col·lectiva imaginària d’aquesta farsa. La meva paciència s’estava esgotant, i volia agafar el meu abric i marxar, però encara faltaven les postres.
Després d’un temps raonable, els cambrers ens van agafar els plats. No sense abans dir-me, amb una seriositat aparent “Ja ha acabat, senyora? Veiem que no ha tocat el plat”, frase a la qual no vaig gosar respondre. De nou, el cap de sala es va posar al centre de la sala, i va anunciar l’últim exquisit:
—Senyores i senyors. Esperem que hàgiu gaudit de l’experiència, i que gaudiu de les postres del dia: el Segellat del xef. Per gaudir completament de l’experiència, us portarem primer el compte del sopar, i després les postres. És de l’opinió del xef que aquest plat específic s’hagi de menjar sense pes a la consciència, amb una pau mental que només és possible sense deutes pendents.
El Miquel, en sentir aquesta frase, ja va fer el gest de treure’s la cartera i d’agafar el compte, però no prou ràpid per no fixar-me en la quantitat descomunal apuntada. No em convé a mi desvelar el preu, però sí que puc dir que és un preu prou elevat per comprar-me un pis a Barcelona. Certament, un de petitet, i potser en algun barri més perifèric, però un pis igualment. Passades aquestes gestions, els cambrers ens van portar a sobre un plat daurat i petit, el que semblava una morterada de pastís de cacau amb algun gra de cafè, envoltat d’una pasta de full i acompanyat d’una petita part de confiture d’un groc brillant. La mida de les postres, amb la seva presentació més habitual, s’oposava als minsos i invisibles plats que ens han acostumat fins ara.
Tothom ho va provar, i, a diferència dels plats anteriors, les reaccions van tardar a fer-se sentir, amb un primer aire de disgust a la cara dels gurmets. Només va ser després de la reacció del Miquel, que probablement va voler aprofitar l’oportunitat per mostrar carisma i lideratge, potser per impressionar-me, segurament per estupidesa. Es va perdre en elogis sobre l’únic i excepcional gust d’aquest plat, amb la creació d’un sabor únic i irrepetible. Els altres gurmets van seguir, i també van lloar les postres, comparant-lo amb el Rèquiem en D menor de Mozart. Així que em vaig forçar a provar les famoses postres, preparada per a qualsevol eventualitat.
—Això és merda literal! —vaig exclamar amb una reacció genuïna—. Esteu menjant merda del xef!
Però la resta de comensals continuaven amb el seu joc d'aparences. Es buscaven la mirada, es donaven coratge mútuament, i amb afany i rigor es van acabar cada u el seu plat de merda. En finalitzar la bogeria col·lectiva, alguns es van quedar per pair l’experiència, mentre d’altres s’aguantaven el cap de les dues mans pensant en el seu comportament durant aquest sopar. Que era en que ens feia actuar d’aquesta manera irracional? La voluntat de complaure? L’obediència a un ordre de crítics culinaris que no es podien equivocar mai? L’afany de creure que el preu suposa qualitat?
El Miquel i jo vam sortir, i vam marxar per camins diferents, malgrat viure al mateix barri. El Miquel no em va dir res, ni jo tampoc. Només ens vam mirar, sabent que probablement aquest seria l’últim moment que ens veuríem, sols o amb el grup d’amics. A fora, l'aire de la nit era fresc i real, molt més satisfactori que qualsevol plat invisible. Mentre caminava cap a casa, reflexionava sobre la meva crítica. Quin hauria de ser el meu focus d’entrada? Com podia descriure aquesta absurda experiència? I, sobretot, com era possible que cap crítica anterior mencionés aquesta farsa? Car, totes les crítiques dels més reconeguts experts gastronòmics lloaven el geni del xef Buzzati. I, realment, quina altra opció tenien? Dir el contrari hauria sigut admetre l’estafa a la qual es van sotmetre voluntàriament i, sobretot, els menjamerdes que eren des de llavors – en el sentit literal de la paraula. El dilema era real, i em trobava en la mateixa situació que tantes persones que hi han passat, i moltes més que hi passaran. I si ja no poden confiar en els crítics gastronòmics, en qui podem confiar? Estem destinats a viure en una societat de la mentida, envoltats de menjamerdes i de pedants, mentre paguem una milionada per quatre molles?
Però jo no era una crítica gastronòmica famosa. No m’havia de preocupar pel final d’una carrera que encara no havia començat. Era el meu deure escriure amb detall l’experiència del sopar, fins i tot si això equivalia a una mort social i el final de la meva no començada carrera periodística culinària. Així que, en arribar a casa, em vaig dutxar i rentar les dents amb vehemència i ardor, esperant netejar així totes les impureses físiques i espirituals del sopar, i vaig començar a escriure aquest dia tan curiós, estrambòtic i absurd a l’ordinador: “Em vaig deixar convèncer per anar al nou restaurant de moda...”